Ja en el decurs del segle xviii, en vida de Händel i després de la seva mort, l’oratori es va anar afermant com una obra que suscitava, en els qui l’escoltaven, un viatge, una experiència, espiritual. Aquest pas cap a la interioritat explica l’èxit d’El Messies.
El 13 d’abril de 1742 a Dublín es va estrenar un dels oratoris més coneguts de la història de la música: Messiah (El Messies), de Georg Friedrich Händel (1685-1759). El compositor es trobava en la plenitud de la seva carrera com a autor d’oratoris, i Charles Jennens li va oferir un text que era una “meditació”, sense acció dramàtica. El text, que consistia en un enfilall de versets bíblics, estava pensat en el marc de la Setmana Santa. El tema era la redempció provinent de Jesús, el Messies, és a dir, el Crist, ungit i enviat de Déu, crucificat i ressuscitat. Durant tan sols poc més de tres setmanes (del 22 d’agost al 14 de setembre de 1741), Händel va escriure el nou oratori, 259 pàgines de música. Amb el manuscrit sota el braç es va desplaçar de Londres a Dublín el mes de novembre de 1741. Finalment, en un teatre d’aquesta darrera ciutat, el Musick Hall de Fishamble Street, no en una església, el mateix Händel, tocant l’orgue i dirigint, va estrenar l’oratori, que es va interpretar com a concert de beneficència. Al cap d’un any s’estrenava a Londres.
Jennens, un terratinent acabalat, bon amic de Händel, era un creient anglicà, ferm defensor del valor del text bíblic, que pretenia contrarestar les opinions filosòfiques deistes, en voga en aquell moment. Per això, proposava el Déu de la revelació cristiana enfront de les doctrines que presentaven un Déu estrictament filosòfic, ésser suprem i gran rellotger de l’univers. I per consegüent, en el llibret escrit per Jennens tots els textos, absolutament tots, eren manllevats de la Bíblia. Dit en termes teològics, Jennens renuncia a qualsevol paraula humana i tan sols empra citacions, plenes o fragmentades, de la paraula de Déu. Es tracta d’una opció que converteix el text d’El Messies en un “objecte” quasi religiós, ja que tot, en ell, és paraula inspirada; no paraula humana, sinó paraula divina —així ho entén la teologia cristiana.
Händel ha copsat el caràcter confessant del text. Ho expressa en cada moment de la seva música. A més, al capdavall de la partitura escriu les inicials “SDG”, corresponents a la frase llatina Soli Deo gloria (‘Tan sols a Déu [cal donar] glòria’). És cert que aquestes inicials no són necessàriament representatives d’una persona amb grans conviccions religioses, però en Händel, que mai no va ser, com Bach, un home de fe arrelada, l’esment de la glòria de Déu és prou significatiu. Deixant de banda la tradició, apòcrifa, d’una visió celestial que el compositor hauria tingut en el moment d’escriure l’“Al·leluia”, val a dir que tota la partitura destil·la una força espiritual immensa. I si bé Händel va escriure altres oratoris en espais de temps igualment breus, en El Messies no hi ha proporció: l’obra és d’una gran intensitat espiritual, mentre que el temps de composició va ser realment breu. Doncs bé, si el document elaborat per Jennens ja era per si mateix un “objecte” religiós, la partitura de l’obra (lletra i música) acaba sent un “objecte” que mostra una sacralitat singular. Aquesta sacralitat es manifesta fins i tot fora de l’àmbit del sagrat, és a dir, de la ritualitat litúrgica i celebrativa. En una paraula, la partitura d’El Messies de Jennens-Händel és un objecte religiós, tant per les paraules que conté com per la música que les vehicula, escrita per donar glòria a Déu.
Ja en el decurs del segle xviii, en vida de Händel i després de la seva mort, l’oratori es va anar afermant com una obra que suscitava, en els qui l’escoltaven, un viatge, una experiència, espiritual. Aquest pas cap a la interioritat explica l’èxit d’El Messies des que fou estrenat i es va començar a interpretar una vegada i una altra, en espais religiosos, com basíliques i catedrals, i en espais seculars, com teatres i sales de concert. A més, es va començar a “esquarterar” la partitura i les parts més rellevants eren cantades soles. Tothom volia fer el seu viatge espiritual escoltant una música que sobrevolava les dimensions terrenals de l’existència. La força d’atracció d’El Messies va provocar que es convertís en una peça que, partint d’un “objecte” religiós, convida al viatge espiritual, des de mitjans del segle xviii fins a l’actualitat (l’any 1770 ja se’n van interpretar alguns fragments a Nova York). Les edicions de l’obra, la primera de les quals és de l’any 1767, han estat molt nombroses, i les modalitats d’interpretació d’El Messies han variat des dels petits formats fins a les grans masses corals.
En aquesta història de la recepció de l’oratori durant el segle xviii, és important assenyalar dos moments. L’any 1775, a Hamburg, Carl Philipp Emanuel Bach va impulsar la translació de l’objecte religiós, la partitura, traduint-la a l’alemany, i va obrir una nova via de transformació espiritual en el públic d’aquesta llengua. La traducció bíblica anglesa emprada per Jennens, la King James Version, la versió oficial de l’Església anglicana, fou traduïda a l’alemany per F. G. Klopstock i Ch. D. Ebeling, seguint la Bíblia de Luter, la versió oficial de l’Església evangèlica. I el 6 de març de 1789, a Viena, Wolfgang Amadeus Mozart va estrenar Der Messias al palau del comte Johann Esterházy. Mozart, per a la seva obra, va emprar la versió adaptada a l’alemany que havia impulsat Carl Philipp Emanuel Bach. Sota la iniciativa i els auspicis del mecenes Gottfried van Swieten, Mozart va treballar sobre un objecte religiós modificat, un text escrit en alemany, i el va modular musicalment amb diverses innovacions per tal que el viatge espiritual quedés adaptat a la sensibilitat i a l’esperit del seu temps. En efecte, tot objecte religiós ha de parlar a la societat del present, per tal que aquesta pugui fer el seu propi viatge espiritual.
De fet, allò que busquem els éssers humans és dur a terme un viatge interior, l’ocasió del qual la proporciona, en aquest cas, un objecte quasi religiós, immaterial, la música continguda en la partitura de Händel-Mozart. L’escolta d’El Messies sortit de les mans de Mozart constitueix, doncs, una invitació a endinsar-se en un món al qual s’arriba segons la mesura del propi compromís i la constància del propi coratge. Òbviament, no tothom arriba al mateix lloc, ni tothom aconsegueix allò que s’havia proposat.
És pertinent presentar les coordenades del viatge espiritual que ofereix l’escolta d’El Messies händelià que Mozart va fer-se seu de manera molt o, per a alguns, massa respectuosa. L’oratori d’El Messies proposa, en tres parts, un paradigma d’existència inspirat en l’any litúrgic, que reflecteix el viatge de Jesús de Natzaret, home i Déu, i el viatge espiritual dels qui s’endinsen en aquest paradigma. La primera part del viatge, i d’El Messies, explica la vinguda de Jesús anunciada pels profetes, el seu naixement a Betlem i el seu programa de vida, les guaricions i el consol, que ell escampa com a Salvador, mansuet i humil de cor. La primera part acaba amb aquestes paraules: “El seu jou és suau, i la seva càrrega, lleugera” (moviment núm. 15, Mateu 11,30).
En la segona part del viatge, i d’El Messies, es manifesta l’aspecte agònic de l’existència: la lluita entre mort i resurrecció, entre pecat i redempció. El drama del qui, com a Anyell de Déu, s’ha carregat a l’espatlla els crims i els ensopecs de la humanitat, sense tornar mai violència per violència, el qui ha acceptat les ferides i el rebuig, sense trobar comprensió, tot plegat constitueix una invitació a replantejar-se l’existència. La resolució del drama consisteix a recórrer al poder de Déu, que ressuscita Jesús de la mort. Queda rehabilitat així el Rei de la glòria i desfet el poder furiós del mal, impotent davant el Crist, “Rei de reis i Senyor de senyors” (mov. núm. 32, Apocalipsi 19,16). Aquesta és, segons el text d’El Messies, la bona notícia, la paraula de l’Evangeli de la pau, que cal anunciar.
La tercera part del viatge mira cap al futur. El viatge espiritual correspon ara al camí dels qui són redimits perquè segueixen el Redemptor, que ha ressuscitat d’entre els morts. Al bell mig d’una nova albada, dominada per un misteri, hi ha la trompeta que sacseja el món i el fa tornar incorruptible, que converteix en immortal allò que era mortal. El drama entre mort i resurrecció es decanta ara clarament a favor de la victòria del Crist sobre la mort. El viatge, i l’oratori, es conclouen amb l’“Anyell que ha estat degollat i ens ha redimit per a Déu amb la seva sang”. L’Anyell és el Crist, que és digne de rebre “tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança” (mov. núm. 38, Apocalipsi 5,9.12-13).
El viatge espiritual, en El Messies de Händel-Mozart, és subjacent a una paraula clau: glòria. Recordem que aquest és el terme que apareix en el colofó de la partitura. La glòria, amb la pau, la canten els cors dels àngels la nit del naixement del Messies (mov. núm. 12). Davant el Rei de la glòria s’han d’obrir les portes de l’hades perquè ell hi entri victoriós (mov. núm. 25). Finalment, en la litúrgia del cel, l’himne que entona el poble sant és de glòria i lloança (mov. núm. 38).
Armand Puig i Tàrrech
President de l’AVEPRO
(Santa Seu, Roma)