7 Deaths of Maria Callas és l’obra amb què Abramović salda el compte amb la seva obsessió per la gran diva, un projecte perseguit des de fa més de 35 anys.
La figura central a 7 Deaths of Maria Callas, lògicament, és la seva creadora, Marina Abramović, que pràcticament no abandona l’escenari en els 90 minuts que dura cadascuna de les tres funcions programades al Liceu. Però no és l’única presència en escena: el primer segment de l’obra, compost per àries d’òpera famoses, té la presència de set sopranos acuradament triades per a cadascuna de les peces. La italiana Gilda Fiume és la primera que apareix i dona veu a Violetta Válery en la seva ària del tercer acte de La traviata, Addio, del pasato, i dona pas a la biscaïna Vanessa Goikoetxea, que es posa a la pell de Tosca i canta Vissi d’arte, vissi d’amor. La tercera peça és Ave Maria, una de les àries que canta el personatge de Desdèmona a l’Otello de Giuseppe Verdi, de la qual s’encarrega la italiana Benedetta Torre. La soprano coreana Antonia Ahyoung Kim s’encarrega d’Un bel dí vedremo, la peça central de Madama Butterfly de Puccini, i, finalment, són la mezzosoprano israeliana Rinat Sharam, la sevillana Leonor Bonilla i la catalana Marta Mathéu les que fan seus els papers de Carmen (la famosa havana composta per Bizet), Lucia Ashton (l’ària de la bogeria de Lucia di Lammermoor, de Donizetti) i la Casta diva de Norma, potser l’ària que Maria Callas va interpretar més bé en tota la seva vida.
Totes les cantants del primer bloc també tenen un paper actoral en el segon, com a ajudants de cambra de la Callas moribunda que s’esllangueix al seu pis de París. La resta de presències escèniques són en vídeo: Willem Dafoe és un personatge més en aquesta obra, però només apareix a les peces dirigides per Marco Brambilla. I, finalment, cal destacar el paper de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida en aquesta ocasió per Antonio Méndez, ja que ha de combinar diversos llenguatges musicals: el del bel canto i el verisme de les àries clàssiques, però també el de la música que fila tota la funció que ha compost el serbi Marko Nikodijević, un autor molt actiu en l’escena contemporània europea actual que es mou amb facilitat pels terrenys de la microtonalitat, l’espectralisme i alguns passatges que, fins i tot, es podrien descriure com a ambientals, un llenguatge modern i dens en què les cordes busquen timbres que sonen com si fossin electrònics, i que arrodoneix aquesta aposta estètica a mig camí entre el somni, la calma i l’horror.