Javier Camarena lidera un elenc imponent d’àgils veus rossinianes

Les òperes de Rossini, i especialment les seves obres mestres bufes de la dècada del 1810 —'L’italiana in Algeri', 'Il turco in Italia', 'Il barbiere di Siviglia' i, per descomptat, 'La cenerentola'— tenen una característica comuna: exigeixen intèrprets molt àgils, capaços de cantar amb precisió i claredat a velocitats endimoniades. No només això: han de tenir, alhora, una vis còmica altament desenvolupada i transmetre amb gestualitat i uns bons dots actorals la riquesa de matisos humorístics que expressen els personatges

La cenerentola és una òpera especialment delicada en aquest sentit, ja que no és únicament una explosió còmica esbojarrada, sinó que —fidel a la seva identificació com a melodrama— també té moments de més gravetat. Al capdavall, Angelina és una noia maltractada per la seva família, que pateix el que avui anomenaríem un bullying continu, i la seva melodia de presentació —"Una volta c’era un re"— és una cançó trista.

Això implica que, en aquesta òpera en concret, i en aquesta producció en particular, els intèrprets han de ser capaços d’equilibrar la comèdia amb els moments dramàtics, i estar a l’altura de la partitura de Rossini, endimoniada com poques i que conté àries difícils, números de conjunt llarguíssims i totes les proeses de la pirotècnia que el va fer ric i famós.

En aquestes funcions, el principal atractiu rau en el personatge de Don Ramiro, que interpreten dos dels tenors lleugers i lírics més importants del moment, el mexicà Javier Camarena —la gran referència de la comèdia rossiniana i el bel canto dels darrers anys— i una estrella emergent, el sud-africà Sunnyboy Dladla, que va aconseguir un gran triomf en el darrer festival Rossini de la ciutat de Pesaro.

Els papers greus són per als barítons Florian Sempey i Carles Pachon, en el rol del criat Dandini, i per als baixos-barítons Erwin Schrott —que torna al Liceu després de la seva participació en Macbeth— i Marko Mimica en la pell d’Alidoro. Don Magnifico, un paper per a baix —i, en certa manera, el més destacat de l’òpera pel nombre de les seves àries—, el defensen dos experts en bel canto còmic, Paolo Bordogna i Pablo Ruiz.

Marko Mimica (© Gemma Escribano) — Marko Mimica.

En els rols femenins, les germanes Clorinda i Tisbe recauen, respectivament, en la soprano catalana Isabella Gaudí i en la mezzo bielorussa Marina Pinchuk. I, finalment, la veritable figura principal de l’obra, Angelina/Cenerentola, escrita per a una mezzosoprano amb una gran habilitat per a la coloratura, és per a la russa Maria Kataeva i la barcelonina Carol García.

De la direcció musical, se n’encarrega Giacomo Sagripanti, un director jove i enèrgic que es caracteritza per un profund coneixement de Rossini i del bel canto en general, i per imprimir en les obres tempos molt vigorosos que obliguen els cantants a donar el millor de si mateixos.