Pelléas et Mélisande és una versió invertida del drama wagnerià Tristan und Isolde: una tragèdia poètica en la qual els amants només podran estar junts després de la mort.
En diversos aspectes, Pelléas et Mélisande es pot considerar la primera òpera moderna, la que obre el turbulent període del segle XX, i entre aquests aspectes, el cronològic és el menys important. Debussy va estrenar l’obra el 1902, però de fet treballava en el projecte de posar música al drama simbolista de Maurice Maeterlinck des del 1894, en què va començar a esbossar la música per a una de les escenes, la mort de Pelléas. La lentitud de Debussy a avançar en la tasca no va ser tant per manca de temps o d’interès per part de Maeterlinck, sinó a la incomoditat del compositor amb el resultat que estava obtenint: Debussy volia allunyar-se al màxim possible de la influència de Wagner, i els primers resultats de la seva Pelléas et Mélisande queien una vegada i una altra en la sonoritat èpica d’òperes que ell havia escoltat a París, com Die Walküre. Debussy admirava Wagner, però no volia caure en el parany de la imitació –els cromatismes, els leitmotiv, etcètera–; només va poder avançar en la música de Pelléas et Mélisande quan va optar per la suavitat en comptes de la força, un tret que, en realitat, ja figurava a les seves peces per a piano i els seus primers poemes simfònics, com Prélude à l’après-midi d’un faune, inspirat en un poema de Mallarmé.
En certa manera, Pelléas et Mélisande és com observar l’obra de Wagner des d’una perspectiva diferent: la melodia hi és infinita; la història, ambigua i simbòlica, remet a un món antic, i el tema –un triangle amorós enverinat en el qual els amants només poden trobar la plenitud després de la mort– és molt proper al de Tristan und Isolde. I, tanmateix, el llenguatge musical i l’enfocament eren nous, abonen la crisi del sistema harmònic tonal que marca tota la música moderna del segle XX, i Debussy va aconseguir construir un món propi. La història se situa en un espai simbòlic, el regne d’Allemonde, fora de l’espai i del temps. Allà regna el vell rei Arkel, que té la mort a prop, i per això ha nomenat com a hereu el seu net, Golaud. Una nit, Golaud descobreix al bosc una dona misteriosa que hi ha aparegut sense previ avís; s’hi ha perdut i no se’n sap res, d’ella, llevat del nom, Mélisande. Golaud la porta al castell i s’hi casa. Mentrestant, Mélisande coneixerà el germanastre de Golaud, Pelléas, un jove innocent, sense experiència –en molts aspectes també recorda el Parsifal de Wagner–, i l’atracció entre ells es va tornant més i més forta. Finalment, s’enamoren; Golaud descobreix l’engany i, al tram final de l’obra, mata Pelléas. Però mai no aconseguirà Mélisande: tal com va arribar, ella s’anirà, sense revelar informació; s’escaparà cap a la mort per a retrobar-se amb Pelléas.
Debussy va fer una cosa nova en aquesta òpera, que va ser respectar el text original de l’obra de teatre de Maeterlinck per elaborar el llibret. Excepte algunes escenes que es van tallar per no allargar-ne massa la durada, l’òpera és el drama de Maeterlinck paraula per paraula, amb una música flotant, onírica, i això influeix notablement en la manera de cantar: no hi ha versos amb mètriques estables que permetin construir melodies en la tradició francesa o belcantista, així que els personatges declamen més que canten; Richard Strauss, a la seva òpera Salome del 1905, va fer el mateix amb l’obra de teatre d’Oscar Wilde. Tot això afegeix encara més misteri a una obra que s’ha d’interpretar amb les seves claus: en Pelléas et Mélisande cada aspecte de la història és simbòlic –el castell és una presó; el bosc, un laberint, i més enllà del bosc està la mort, que és la llibertat; els cabells llargs de Mélisande són una al·legoria de la seva sexualitat; l’aigua és mort i resurrecció, etcètera–, i per això no s’hi ha d’utilitzar la raó, sinó el llenguatge de la poesia, i així penetrar-hi i sentir-la com l’obra mestra que és.