Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari, ovacionat al final de cada acte.
Verdi, amb una carrera extensa i excepcional, que ocupa gairebé dos terços del segle XIX, es volia acomiadar amb una gran obra còmica. Devot de l’obra teatral de William Shakespeare, escriu dues grans obres mestres: Macbeth (1847) i Otello (1887), i tria Falstaff com a text per a la seva propera òpera. Només un geni de l’altura de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent.
Verdi va revolucionar l’òpera amb Falstaff: l’òpera abandona l’estructura tradicional de números tancats, i aposta per una música contínua i fluida; la comicitat deixa de ser purament burlesca i esdevé més humana, irònica i psicològica; l’orquestra adquireix un paper dramàtic essencial, i comenta constantment l’acció i els personatges; la partitura destaca per la seva lleugeresa, transparència i refinament tímbric; Verdi dona gran protagonisme als conjunts vocals i a una escriptura polifònica molt sofisticada; l’òpera comença sense obertura, entra directament en l’acció teatral.
El tàndem Boito-Verdi recupera un ancià hedonista i una mica covard, sir John Falstaff, antic company d’armes del futur Enric V d’Anglaterra, ara abandonat a la beguda, a la gola, a la lascívia i a la fanfarroneria; marcit, escàs de diners, grotesc i presumptuós, però amb un talent cínic i una intel·ligència que li atorguen un atractiu irresistible. “Onore!”, mereixeria un extens estudi de paral·lels: la pronuncia Falstaff per burlar-se del mateix concepte que tant significa per a Otello. Dos mons antagònics servits en les dues darreres òperes del compositor.
Amb Falstaff, la darrera òpera de Giuseppe Verdi, Laurent Pelly troba un territori ideal per desplegar una de les seves grans virtuts com a home de teatre: la capacitat de convertir la comèdia en una mirada lúcida sobre la condició humana. Concebuda en règim de coproducció entre el Teatro Real, el Théâtre Royal de La Monnaie de Brussel·les, l’Opéra National de Bordeaux i la Tokyo Nikikai Opera Foundation, aquesta producció situa l’acció en un univers contemporani, recognoscible i proper, sense trair mai l’esperit shakespearià que inspira el llibret d’Arrigo Boito.
Lluny de qualsevol lectura caricaturesca o excessivament burlesca, Pelly construeix un espectacle que combina realisme, fantasia i una observació subtil dels mecanismes socials. El protagonista apareix immers en un món de petites ambicions, aparences i desitjos frustrats, un entorn que el director francès transforma en un mirall de la societat contemporània. La comicitat neix de les situacions, dels detalls i de les relacions entre els personatges, però també d’una profunda comprensió de les seves febleses.
L’escenografia de Barbara de Limburg contribueix decisivament a aquesta lectura. Els espais evolucionen al llarg de l’obra i semblen reflectir l’univers interior de Falstaff: des de l’atmosfera tancada i gairebé asfixiant de la taverna inicial fins a l’obertura progressiva d’un món cada vegada més imaginari. El recorregut culmina en l’escena nocturna del parc de Windsor, on la realitat es dissol en un espai poètic i misteriós que permet l’aparició de la fantasia sense perdre el contacte amb l’humor terrenal de l’obra.
Pelly, que signa també el disseny del vestuari, dibuixa una galeria de personatges extraordinaris. Les dones —Alice Ford, Meg Page, Mistress Quickly i Nannetta— emergeixen com el veritable motor dramàtic de la història. Intel·ligents, solidàries i plenes d’energia, són elles qui dirigeixen el joc teatral i desemmascaren les pretensions masculines. Aquesta dimensió coral constitueix un dels grans encerts de la producció, que converteix la comunitat en protagonista i reforça el caràcter d’obra d’ensemble que Verdi va imaginar.
El Falstaff de Pelly no és només un vell cavaller ridícul ni un simple objecte de burla. És un ésser profundament humà, vulnerable i contradictori, capaç de despertar tant el riure com la compassió. La seva vitalitat desbordant, el seu amor pels plaers terrenals i la seva obstinació per desafiar el pas del temps el converteixen en una figura sorprenentment propera. En aquest sentit, la producció evita el judici moral i prefereix celebrar la humanitat imperfecta del personatge.
El Falstaff de Laurent Pelly esdevé una celebració exuberant de la joventut, del desig i del joc teatral. Tot l’univers de l’òpera gira entorn de la mascarada, l’engany i la transformació constant dels personatges. Les dones de Windsor construeixen una gran conspiració escènica per ridiculitzar Falstaff amb intel·ligència i ironia.
La música es mou amb agilitat vertiginosa, com una dansa plena de vitalitat i d’humor. La joventut hi apareix associada a l’amor, a l’astúcia i a una energia capaç de renovar-ho tot, mentre que Falstaff intenta resistir el pas del temps refugiant-se en la seducció i la fantasia. La mascarada final transforma la realitat en un espai gairebé màgic i carnavalesc. Disfresses, bromes i identitats fingides converteixen l’òpera en un gran joc. La seva posada en escena, situada al segle XX, reflexiona sobre la fragilitat humana, i acaba amb un mirall en el qual es reflecteix el mateix públic com a destinatari final de la gran fuga i que ens proposa que riguem de nosaltres mateixos. Amb una agilitat teatral fora del comú i gestos dramàtics imprevisibles, culmina en una festa teatral en què la vida mateixa apareix com una immensa i deliciosa ficció. Una partitura inoblidable en mans de Josep Pons, que s’acomiada del públic del Liceu com a titular, després de 12 anys meravellosos en el càrrec.
Víctor Garcia de Gomar
Director artístic del Gran Teatre del Liceu
