Hi ha poques obres mestres de l’òpera còmica que se situïn entre El barber de Sevilla i Falstaff, i la millor és Don Pasquale, l’homenatge de Donizetti, amb una pinzellada moderna, als temes, el disbarat i el to transgressor de la vella commedia dell’arte.
Donizetti va escriure diversos títols còmics durant la seva carrera, entre els quals clàssics com ara L’elisir d’amore i La fille du régiment, però de fet l’òpera bufa no en fou l’especialitat ni la preocupació principal. Com a compositor profundament romàntic, Donizetti va donar el seu màxim en les tragèdies ambientades en una edat mitjana nebulosa, vehicles perfectes per exalçar passions a través de les seves aèries melodies, però alhora sent conscient que era la baula següent en una cadena històrica –en la qual ja hi havia Pergolesi, Mozart i Rossini– que havia tingut cura especial de l’humor popular. Amb tot, cap al 1943, quan Donizetti ja vivia el seu darrer període artístic, l’òpera bufa ja no era l’expressió de la moda del moment, sinó un estil que reculava; les grans obres següents de l’estil còmic italià només havien d’arribar a la darreria del XIX, amb el Falstaff de Verdi i la breu Gianni Schicchi de Puccini.
Tanmateix, l’estil còmic era vàlid per a una cosa que amoïnava Donizetti, que era l’afirmació de l’ànima romàntica i el desig d’emancipació de l’individu, i especialment de la dona –en aquesta obra, més que Don Pasquale, la protagonista és Norina. L’òpera bufa venia de la commedia dell’arte, una mena de teatre de carrer que des del Renaixement servia per ridiculitzar els vicis i els arquetips socials, i Donizetti es va inspirar en els personatges típics, com Pantalone –el vell remugaire–, Colombina –la jove espavilada i plena de gràcia– o Arlecchino –el jove embolicador– per teixir una trama que inicialment va esbossar el llibretista Giovanni Ruffini.
La història és ben senzilla: Don Pasquale, un vell ric i avar, ha decidit casar-se i buscar un hereu perquè està decebut amb el seu nebot Ernesto, que en comptes d’acceptar el matrimoni per interès que li ha proposat, s’estima més triar per amor una jove vídua, Norina. Don Pasquale vol castigar Ernesto i demana al seu amic, el Dottor Malatesta, que li busqui muller. La intenció del vell és ridícula, per la qual cosa els seus parents li volen donar una lliçó: Norina es farà passar per la falsa germana de Malatesta, Sofronia, i una vegada tingui el control de la casa esdevindrà una dona manaire que farà embogir Don Pasquale. Aquest, per alliberar-se del turment, en demanarà el divorci i acceptarà que Ernesto es casi amb Norina. Una vegada descobert l’engany, el vell s’endurà una lliçó humiliant.
L’òpera bufa italiana del XVIII era de mena costumista i lleugera, una comèdia d’embolics amb criats impertinents i sense gaire aprofundiment. Donizetti, però, partia d’una línia més evolucionada, que havia iniciat Mozart, que va aprofitar l’estil humorístic per posar en dubte l’ordre jeràrquic del seu temps o exposar el costat fosc de l’ànima humana. Don Pasquale pertany a aquesta línia avantguardista, ja que més enllà de les situacions còmiques i la música refrescant, es va endinsar decididament en l’esperit romàntic, revolucionari i transgressor, per aconseguir una obra cimera de l’humor i de la crítica social.