La traviata

La veu del Liceu - 03

Moments musicals clau de 'La traviata'

Verdi va posar una música que serveix a la perfecció la trama i el retrat dels personatges protagonistes
Playlist

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Acte I, Violetta Valéry, Alfredo Germont, cor 

«Libiamo ne’ lieti calici» 

L’òpera té un inici plenament hedonista. Violetta proposa, durant la festa que ofereix al seu saló, un brindis en honor de la vida i dels plaers, i tots els convidats s’afegeixen a l’orgia. És una de les peces més populars de tot el repertori operístic, amb una línia melòdica irresistible que voreja la tessitura aguda i un cor vigorós de suport que ajuda a donar cos a la part més luxuriosa i vital de La traviata.

 

Acte I, Violetta Valéry 

«È estrano! ... Ah, fors’ è lui» 

En la famosa escena que tanca el primer acte, Violeta comença a tenir dubtes. ¿S’ha de lliurar als plaers mundans de París, una ciutat on en el fons se sent sola i buida, o bé retre’s a l’amor i començar de cap i de nou en plenitud? La seqüència de recitatiu, ària i &cabaletta$ és de les més complexes, virtuoses i estimulants de totes les escrites per a soprano, el moment en què la nostra prima donna s’ho juga tot. 

 

Acte II, Giorgio Germont 

«Pura siccome un angelo, Iddio mi diè una figlia» 

El diàleg sencer entre Violetta i Giorgio, el pare d’Alfredo, és un moment central de l’òpera, per bé que aquesta ària –melangiosa i per moments dolorosa– és la que concentra les emocions més poderoses i la composició més perfecta. Giorgio intenta convèncer Violetta que trenqui la seva relació amb el seu fill, un reflex dels dilemes morals –sobre l’honor i la decència– més conflictius de l’època. 

 

Acte III. Violetta Valéry 

«Addio, del passato bei sogni ridenti» 

Quan la malaltia de Violetta és inguarible i sap que ja no li queda més temps de vida, la protagonista s’acomiada del món amb una de les àries més fràgils i delicades que s’hagin escrit mai. Moment de màxima dificultat pel seu lirisme gairebé transparent i un missatge a flor de pell, és també un manifest moral implacable: malgrat que el preu sigui la mort, l’amor és l’única força que tot ho venç i que mereix que busquem.  

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Continua fent scroll per veure el següent article

Load next