Imagen
patir

Parsifal, estrenada al festival de Bayreuth del 1882, va ser l’última òpera en què Wagner va treballar i, en molts aspectes, pot considerar-se l’obra definitiva de la seva carrera, la més completa i elevada d’un ambiciós projecte musical, intel·lectual i espiritual. Wagner va començar a treballar en Parsifal cap al 1857, quan estava exiliat a Suïssa; com altres títols del seu repertori ―Tannhäuser, Lohengrin, Tristan und Isolde, el cicle de l’Anell―, s’origina a partir d’un relat medieval, en aquest cas, el de la recerca del greal, la principal relíquia màgica de la cristiandat, que a ell li havia arribat principalment per mitjà d’una font germànica, el poema Parzival, del segle xiii, escrit per Wolfram von Eschenbach. Parzival és una obra tardana del cicle literari del rei Artús, i els temes que s’hi tracten i els personatges havien aparegut prèviament a El conte del graal, molt més conegut, un poema narratiu de Chrétien de Troyes de finals del segle XII.

En aquestes obres, de la mateixa manera que en el Parsifal de Wagner, s’aborda la història d’una comunitat de cavallers compromesos amb la custòdia del greal, un calze en el qual, segons relata la llegenda, es conserva la sang que va brollar del cos de Jesucrist quan el va ferir la llança del soldat romà Longinus mentre patia a la creu. La llança i el greal són dos objectes complementaris que junts tenen un poder benefactor, però a Parsifal estan separats i el seu poder, aleshores, és sinistre. La causa de la separació és el pecat: Amfortas, el fill del rei Titurel, custodi de les relíquies al castell de Montsalvat ―que algunes llegendes situen a la muntanya de Montserrat―, va sucumbir a la temptació de Kundry, una dona de passat misteriós; l’al·legoria principal indica que ella simbolitza el poble jueu, que es va riure de Jesucrist a la creu i per això pateix una maledicció. Kundry és al servei de Klingsor, un cavaller del Greal expulsat de l’orde pels seus pensaments impurs; gràcies a l’engany, Klingsor va aconseguir la llança, va punyir Amfortas i li va causar una ferida incurable. Només la consagració del greal pot mantenir Amfortas amb vida, així com a la resta dels seus cavallers. El destí de la llança i del greal és tornar a estar junts: només d’aquesta manera Amfortas es podrà guarir de la ferida i Kundry es podrà alliberar de la maledicció. Però cal que sigui un cavaller pur, que no hagi conegut el pecat, qui resolgui el problema. I serà Parsifal qui, després de superar diverses proves i temptacions, finalment aconseguirà alliberar tots els personatges de les seves tortures: a través seu arribarà la redempció, el perdó i un nou començament.

Parsifal és una òpera profundament espiritual: Wagner la va estrenar durant la Setmana Santa; no la va identificar com una òpera, sinó com un festival de consagració escènica; i va incloure dues llargues cerimònies rituals en el transcurs de l’obra. Això no obstant, hi ha dubtes sobre les intencions de Wagner: s’havia tornat un creient cristià fervent? El filòsof Friedrich Nietzsche en va tenir prou amb aquesta possibilitat per trencar l’amistat que tenia amb Wagner. Però hi ha una altra lectura que acosta Parsifal a la filosofia oriental: la purificació del pecat condueix a una vida superior més il·luminada, és un pas cap al nirvana. Wagner, de fet, s’havia sentit atret pel budisme a través de Schopenhauer. Una altra lectura, molt més enrevessada, atribuiria a Wagner mateix un poder diví: la redempció proposada seria la de la humanitat mitjançant l’art total, representat en l’escenari sagrat del teatre.

Més enllà d’aquestes lectures, l’aspecte principal de Parsifal és el gran poder commovedor que té: el llarg viatge de quatre hores és un camí de perfecció del patiment fins a l’èxtasi, un ritual de purificació que planteja qüestions profundes sobre la vida i l’esperit, la moral i l’intel·lecte, i que deixa una empremta profunda ―o potser n’hauríem de dir ferida― en la nostra experiència. No és només una de les grans òperes de Wagner; és una de les grans obres de la força creativa de l’ésser humà.