Amb Il trovatore, Verdi vivia el seu millor moment, havia assolit la plena maduresa com a compositor i tenia la sort de cara.
Acte I, Leonora, Ines
«Tacea la notte placida»
Leonora espera als jardins del palau l’arribada del trobador misteriós de qui s’ha enamorat, i explica a Ines, la seva dama de confiança, les circumstàncies de la seva primera trobada durant un torneig. En l’ària, Leonora obre el seu cor amb una melodia d’una gran tendresa, una peça commovedora i d’una dificultat enorme que posa a prova les sopranos líriques més valentes, i culmina la seva part amb una cabaletta, «Di tale amore», en la qual referma amb entusiasme la fidelitat del seu amor envers Manrico. En el conjunt de l’escena sencera es percep el caràcter de Leonora: determinada, dolça i tempestuosa.
Acte II, cor
«Vedi! Le fosche notturne spoglie»
A l’inici del segon acte trobem Manrico en un campament gitano a Biscaia, on s’ha refugiat després del duel amb el comte de Luna. Mentre rep les cures de la seva mare, Azucena, els gitanos treballen el metall a la forja. Aquest cor famós, d’un dinamisme encomanadís i coronat per una melodia eufòrica que ha traspassat els límits de l’òpera fins a instal·lar-se –como altres peces de Verdi– en la cultura popular, a més a més inclou l’efecte infal·lible del martelleig damunt l’enclusa, un recurs rítmic que converteix l’escena en un moment èpic.
Acte III, Manrico, Leonora, Ruiz, cor
«Di quella pira l’orrendo fuoco…»
Manrico ha aconseguit rescatar Leonora abans d’entrar en un convent, però rep una mala notícia: la seva mare, Azucena, ha estat detinguda pel comte de Luna, que ha anunciat que la condemna a morir a la foguera. Esborronat per la crueltat del seu enemic, Manrico decideix sortir heroicament a cercar la gitana, i amb l’espasa enlairada esperona les seves tropes amb una stretta tan breu com memorable: un moment que només poden acomplir els tenors amb més potència i capacitat de resistència, ja que el moment exigeix aguts alts i un volum de veu immens.