Turandot és l’última gran òpera del repertori líric italià, una obra mestra de la melodia que va aconseguir extreure el millor d’un Puccini que no va poder completar la tasca.
Acte I. Liù
«Signore, ascolta»
Calaf, el príncep desconegut, ha decidit sotmetre’s als tres enigmes de Turandot, una decisió temerària que segurament li costarà la vida. Després que els tres ministres imperials Ping, Pang i Pong intentin convèncer-lo de no posar-se en perill, és l’esclava Liù, que està profundament enamorada de Calaf, qui li demana que no faci aquest pas fatal. L’ària que interpreta, sostinguda per un punteig celestial d’arpa i amb escalades agudes de tremenda emoció, és, malgrat la seva brevetat, una de les més belles de tot el repertori puccinià per a soprano lírica.
Acte II. Turandot
«In questa reggia»
En el primer acte, Turandot té un paper silenciós, i no ofereix el seu primer gran moment individual fins al segon. En aquesta ària, d’una gran dificultat i que força al màxim la tessitura per a soprano dramàtica, la princesa explica els motius de la seva crueltat: molts anys enrere, una avantpassada seva va ser traïda i violada, de manera que Turandot vol exercir una venjança ajornada en el temps. Aquesta és la raó per la qual sotmet els seus pretendents a la prova dels enigmes i a la mort. La tensió que emergeix, i la bellesa que culmina l’ària, és pròpia del Puccini més inspirat.
Acte III. Calaf, cor
«Nessun dorma!»
Calaf ha reptat Turandot: si ella en descobreix el nom abans de l’alba, ell acceptarà morir. Mentre passa la nit en blanc, anticipa el seu triomf amb una ària que —no hi ha gaire discussió sobre aquest tema—, s’ha convertit en la més cèlebre de tot el repertori per a tenor. Nessun dorma! és el reflex de l’estat emocional del personatge: comença amb una malenconia encara dubitativa, però conclou amb un dels aguts perllongats més difícils als quals es pot enfrontar un spinto, encara que, això sí, ajudat per l’espurna relluent del cor, que sosté la seva èpica amb una bellesa insuperable.