Estrenada a Roma el 1817, La cenerentola —una adaptació del conte Cendrillon de Charles Perrault— és el darrer gran títol còmic de Rossini. Alhora, és una obra amb un missatge moral molt destacat. A partir d’aquests principis —l’humor i la denúncia de l’assetjament contra els febles—, Emma Dante presenta una producció que equilibra fantasia i moralitat, encapçalada en els papers principals pel tenor Javier Camarena i la mezzosoprano Maria Kataeva.
Quan Rossini va compondre aquesta òpera, a Europa circulaven dues versions molt conegudes del conte de La Ventafocs. La principal va ser la de Charles Perrault, Cendrillon, escrita el 1697 —no era una idea original seva, provenia de fonts anteriors, però sí que va ser la primera que es va difondre entre un públic ampli—, i a principis del segle XIX es va publicar la versió en alemany dels germans Grimm. Tant Rossini com el seu llibretista, Jacopo Ferretti, coneixien l’original francès, i si alguna cosa es comprenia bé dels contes de fades infantils era que, més enllà que fossin històries sorprenents amb un rerefons màgic important, el que buscaven sobretot era alliçonar sobre el comportament de les persones i educar. Aquest conte, en definitiva, té una moralitat, que en aquest cas es resumeix en la idea que la bondat acaba tenint una recompensa, i que la maldat mereix un càstig. Per això es produeix un contrast tan fort entre la protagonista —que a l’òpera, no per casualitat, es diu Angelina: és, sens dubte, una noia celestial, un àngel, pura bondat sense matisos— i la seva família, que la tracta d’una manera mesquina.
Als contes infantils la moralitat és sempre una idea molt general —com que és bona, la protagonista obté el premi més gran, que és l’amor del príncep—, però en la versió escènica dirigida per Emma Dante, aquesta Cenerentola que ara arriba al Liceu vol plantejar situacions més concretes i actualitzades. Dante és una directora de teatre i cinema italiana molt important amb una llarga trajectòria d’unes quantes dècades. Entre les seves pel·lícules hi ha Via Castellana Bandiera (2013), Le sorelle Macaluso (2020) i Misericordia (2023), estrenada recentment, i de vegades també ha dirigit òpera. Aquesta versió de La cenerentola, de fet, parteix d’un encàrrec del Teatro dell’Opera de Roma per commemorar el bicentenari de l’estrena absoluta el 1817, a l’històric Teatro Valle.
“La directora de teatre i cinema Emma Dante aplica a aquesta producció idees estètiques del surrealisme pop i acompanya l’acció amb un ballet i números de mímica abundants”
Emma Dante planteja una interpretació molt àmplia de l’òpera, que és una comèdia a la millor tradició rossiniana, però que també aborda situacions pròpies de l’òpera semiseria, és a dir, aquella en què tenen lloc situacions dramàtiques que aporten gravetat a la història, i no exclusivament humor, disbarats i diversió. Al cap i a la fi, la presentació d’Angelina al primer acte és més depriment que còmica: mentre les seves germanastres exhibeixen una vanitat ridícula, ella rep un tracte vexatori de la seva família. I és aquesta circumstància la que serveix a Dante per desenvolupar el plantejament escènic, que construeix amb la idea de complementar la comèdia amb moments de denúncia que toquen aspectes com l’assetjament i la violència de gènere. Per exemple, al final de l’òpera, abans que s’abaixi el teló, i quan celebrem la fortuna d’Angelina —que es casarà amb el príncep Don Ramiro—, les germanastres, Tisbe i Clorinda, opten per suïcidar-se en escena, de manera que reben un càstig molt dur pel seu comportament egoista i cruel durant l’òpera. Si la moralitat indica que la maldat té un càstig, les germanes reben la pena màxima.
D’altra banda, La cenerentola és un conte de fades. A l’òpera de Rossini no hi ha màgia, però sí que s’hi manté tot l’encís i la sorpresa de la història de Perrault, ja que es consuma el que és improbable —el triomf de la noia marginada— mitjançant la imaginació i la bondat. I en això Dante no escatima en fantasia, convertint la producció en una experiència pròxima al surrealisme pop. Els dos actes de l’òpera es desenvolupen en un espai únic: un saló amb miralls que ocupa tot l’escenari —amb entrades laterals i al fons, cosa que permet una circulació constant de personatges—, que serveix com a espai per a la casa de Don Magnifico i per al palau del príncep. El vestuari és d’època —una regressió als temps de Rossini—, però la dramatúrgia és moderna, un contrast entre el que és clàssic i el que és atrevit que acaba resultant, com diu Dante, surrealista i pop.
“Sense perdre de vista l’aspecte còmic de l’òpera, Dante també busca potenciar-ne els aspectes més seriosos, comentant de manera subtil la psicologia dels personatges”
I en això hi té una gran importància la participació constant d’un ballet. Cada acció dels personatges en escena està acompanyada, en aquesta producció, de moviments complementaris d’un grup de figurants i ballarins, que no tan sols ajuden a intensificar l’efecte còmic —amb tota la velocitat i la sensació de caos que caracteritza les òperes bufes de Rossini—, sinó a oferir una lectura de la psicologia interna de cada rol, ja que no solament és important allò que fan i allò que diuen, a partir d’una música endimoniada, sinó també què pensen i com se senten. Així, es pot seguir el viatge emocional d’Angelina, de la depressió que li provoca el fet de ser víctima de bullying, fins al rescabalament final gràcies a l’amor del príncep, que obté no per caprici de l’home, sinó per la seva tenacitat i intel·ligència: no cal dir que aquesta Angelina bondadosa i perspicaç incorpora també un matís feminista emancipador. En conjunt, és una producció que aconsegueix els dos objectius que s’ha plantejat: divertir-nos com pretenia Rossini, i afegir a aquesta felicitat una nota greu, un missatge important, perquè, no ho oblidem, en els contes és tan important la lliçó moral com la bona estona que passem en llegir-los.
