Després de l’èxit de Rigoletto, Il trovatore va confirmar Verdi com el nou déu de l’òpera italiana gràcies a un títol que ho té tot: emoció, acció i una música perfecta
Verdi havia definit els seus primers anys com a compositor professional d’òpera com un temps di galera, és a dir, d’esclavitud: temporada rere temporada, i sense treva, estava obligat a produir títols nous per poder guanyar-se la vida, i vivint sempre tota mena de contratemps, com el maltractament d’empresaris barruts o el control de la censura, per no esmentar el judici del públic, que no pas poques vegades va condemnar les seves òperes al fracàs. Però el 1851 Verdi havia estrenat Rigoletto, un títol que va assolir un èxit immediat a Itàlia i que ràpidament va fer el salt a l’escena internacional, i des d’aleshores, a més de famós –que ja ho era–, Verdi va esdevenir també un compositor amb poder. Els patiments es van acabar: podia triar els temes amb llibertat, treballar a un altre ritme, i la seva aventura següent va ser Il trovatore, una altra òpera que va tenir un èxit esclatant en l’estrena en Roma el 1853. Verdi vivia, doncs, el seu millor moment, havia assolit la plena maduresa com a compositor i tenia la sort de cara.
Il trovatore va ser una tria personal de Verdi, que poc abans havia conegut l’obra de teatre original del 1836, escrita pel dramaturg espanyol Antonio García Gutiérrez, i que descrivia un perillós triangle afectiu en temps de guerra. Verdi tenia la intuïció que allà hi havia tots els ingredients per a una gran òpera, sobretot un ampli ventall de passions desfermades. Bàsicament, la història d’Il trovatore és la del menyspreu mútua entre dos homes, el comte de Luna i Manrico, rivals per l’amor de la mateixa dona, Leonora. Però el que cap dels dos no sap és que són germans separats en néixer després que una fetillera segrestés el nadó, que va créixer com a Manrico en un campament criat per la gitana Azucena que en desconeixia el passat. Des d’aleshores Luna i Manrico han viscut en famílies diferents, enfrontades, i la rivalitat per Leonora és la gota que fa vessar el got: el seu odi és absolut.
En el decurs de l’òpera veiem com la situació es complica a mesura que avancen els actes: els homes es baten en duel, Leonora dona per mort Manrico i decideix d’entrar com a monja en un convent, Manrico reapareix i la segresta abans que ella faci el pas, i mentrestant el comte de Luna fa presonera la gitana Azucena, tot acusant-la d’haver segrestat el seu germà quan era un nadó, i la condemna a morir a la foguera en saber que és la mare de Manrico. Al final, tal com passa en totes les òperes tràgiques, la mort s’escampa per tot l’escenari: aquest és un dels títols més violents i sagnants de Verdi, i des del principi el públic en va aplaudir la proposta. Els anys d’esclavitud quedaven enrere per sempre més. Perquè el triomf de Verdi anava més enllà: la seva música era cada vegada més memorable; la lírica, cada vegada més dolça, i a més a més avançava en el seu objectiu: aconseguir la plena integració del drama modern i la gran música en un nou art. Ho va aconseguir l’any següent amb La traviata, una obra que va fracassar en l’estrena, però que va segellar el destí de Verdi com el nou déu de l’òpera italiana.