Vés al contingut
Imagen

Poc abans d’acabar Madama Butterfly, el 1904, Puccini havia començat a jugar amb la idea de compondre un projecte format per diverses òperes individuals unides per un tema o un ambient comú, cosa que no era habitual ni en el seu temps ni en la història del gènere. Quan Il trittico era encara una vaga reflexió al seu cap, Puccini s’havia sentit atret per la literatura russa, i va pensar que els contes de Maksim Gorki li podrien servir per tramar un projecte diferent, una successió en escena d’històries breus diferents entre si. Però, com li passava habitualment, Puccini no va acabar de fer el pas, bé perquè no trobava un llibret al seu gust o perquè l’absorbia un altre projecte. De fet, no va ser fins al 1913 que va tornar a pensar seriosament en la seva aventura d’una vetllada formada per tres òperes independents, després d’enamorar-se d’una obra de teatre francesa —com ja li havia passat amb Tosca— titulada La houppelande i signada per Didier Gold. A partir d’aquell drama ambientat a París —un triangle amorós que acaba amb un assassinat a sang freda en una barca amarrada al Sena— va sorgir Il tabarro, i quan Puccini va tenir la primera part del seu tríptic, va començar la recerca de les dues següents.

Com era habitual en el compositor, els processos de creació eren llargs i espinosos, ja que li costava decidir-se per les històries que volia explicar i no deixava de donar voltes als textos. El seu poeta de confiança, Giuseppe Giacosa, havia mort el 1906, i Luigi Illica ja no volia treballar més amb Puccini, cansat d’atendre les seves reclamacions contínues. Així que va haver de buscar un nou equip creatiu: el llibret d’Il tabarro el va escriure el jove Giuseppe Adami —qui més tard escriuria el text de Turandot—, i de les altres dues òperes, Suor Angelica i Gianni Schicchi, se’n va encarregar Giovacchino Forzano. A partir del 1916 Puccini va aconseguir treballar a gran velocitat, i a finals del 1918 tot Il trittico estava acabat i llest per a la seva estrena a Nova York el desembre d’aquell any. Per al títol conjunt, Puccini es va inspirar en els retaules medievals que explicaven històries religioses o temes morals en tres imatges unides entre elles, i, per donar unitat a tres parts en el fons tan diferents, va triar el tema de la mort.

A la primera òpera, Il tabarro, la mort té la forma d’un assassinat causat per la gelosia: Michele descobreix que un dels seus treballadors, Luigi, festeja la seva dona, Giorgietta, i l’estrangula. A la segona peça, Suor Angelica, s’explica la història d’una monja de clausura que es consumeix de tristesa perquè no sap res del seu fill, nascut fora del matrimoni, que és el motiu pel qual viu repudiada per la família. Quan rep la notícia que el nen ha mort, ella pren la decisió de suïcidar-se. El final és estranyament feliç, ja que una intervenció divina alleuja el dolor de la mare. La tercera òpera és la més singular de totes tres: Gianni Schicchi és una comèdia negra on l’estafador que dona títol a l’òpera —un personatge pres de l’Infern de Dante— simula ser un ric mercader mort a la Florència del segle xiii per aconseguir una gran herència. Així que, a més de la mort, Gianni Schicchi també tracta el tema de la resurrecció. Tres grans joies puccinianes que, unides en una sola nit, conformen un dels espectacles operístics més grans del segle xx.