Don Giovanni

La Veu del Liceu 02

'Don Giovanni' i l'extrem individualisme

Eva Baltasar

Escriptora

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Don Giovanni no és un personatge reduït a un caràcter, sinó un caràcter constitutiu

Prefereixo escriure sobre Don Giovanni i l’extrem individualisme que escriure sobre l’espectador i l’extrem judici. Don Giovanni no és ningú sense l’espectador. Tan sols una potència que esdevé en ser representada. En canvi, l’espectador és. És ara, ha estat i probablement serà. Ell ho sap, li és fàcil adonar-se’n. Aquest programa a les mans, per exemple, li’n dona la certesa. L’espectador ho és en virtut del seu ésser sensible. Vesteix el cos amb mudes apropiades que tapen i embelleixen les seves zones fredes i càlides. La cara, no. La cara és el vas dels traus per on el món exhibit li entra. Els ulls imminents, la fórmula embardissada de les orelles. Ell és qui mira, qui escolta, qui es tapa la boca i parla. És còmode, ser espectador, és una comesa agradable. L’espectador. N’hi ha de sociables i n’hi ha de solitaris, però fins i tot aquests darrers, quan exerceixen d’espectadors, es veuen moguts a comportar-se com ens coordinats, com focs gregaris. Penso en les ments quan es deleixen per ser una sola ment, i hi ha una idea ja donada que sap com vol portar-les, que vetlla i alimenta. Penso en la força d’altres ments, les ments pensants que es valen tant a cobert com a la serena, en el neguit i en la calma. També en l’alerta que l’excés de calma suscita. M’esforço a confiar en aquestes ments, les valeroses. El valor avalua, però no jutja. És un consol. No cal valor per jutjar. En cal molt per comprendre. I aquí comença el joc. Aquí és on qui escriu convida. Mira’t aquesta mà, la mà que sosté el programa, la mà que t’arrossega i sempre t’ha arrossegat enfora. No calen mans per beure l’aigua d’un bassal. Les mans hi són per compartir la vida. El fet de compartir demana coneixement i implica un mínim de subjectes. He de ser-hi jo i has de ser-hi tu. Hi ha un àmbit comú on conflueixen les dues coneixences, la del jo i la del tu. Avui Don Giovanni és el tu. I tu, espectador que em llegeixes, ets el jo. Així que mira’t aquesta mà i alegra’t si et sembla estranya. Mira. Mira. Aquesta mà perfecta que s’obre com un ventall, la vull dins teu. La mà dins teu. Repta la mà a trobar-te dintre teu. Aquí, i aquí, i aquí. Repta la mà. Hi ha un individu, dins teu. Un individu agrest que atacarà la mà perquè no sap que aquesta mà és ell. Que això que furga i mou ets tu. Troba’l i deixa’t mossegar, i atrapa la mandíbula que et queixala. Tanca el puny. Al centre d’equilibri del teu jo potser hi ha un lloc que és buit. Situa aquest salvatge en aquest lloc. Hi encaixa com en un estoig, hi brilla perquè s’hi reconeix. Ets tu. Ni tal com t’has vist mai, ni tal com t’has sentit, ni tal com penses que ets. Ets tu de la mateixa manera que avui Don Giovanni mostra que és. Un individu, per definició, no és apte per a un ramat. A l’individu el defineix la desvinculació. I això vol dir que està situat molt més ençà de l’àmbit de la moral. Pot ser jutjat però no jutjar perquè el seu nucli, la seva sal, és la franquesa, la llibertat. Des d’aquest punt de vista, Don Giovanni és un individualista màxim, un home franc. La seva llibertat rau en ser coherent amb el seu caràcter, i el que el defineix és que és un caràcter sensual. Apareix la sensualitat, la paraula que no deixa indiferent. No se m’acut res més allunyat de la reflexió i, per tant, del llenguatge, però tanmateix... Tanmateix Kierkegaard estimava aquesta òpera. La considerava el súmmum de l’expressió artística, l’obra d’art clàssica per excel·lència, eterna, immortal d’una manera molt bella, perquè excedeix el temps sense escapar-ne. Kierkegaard no va sentenciar l’obra a la immortalitat, no va desterrar-la del temps. Afirmà que era prou gran per mantenir-se viva en el temps, en aquesta evolució històrica que cada nova generació pren i revesteix. I aquesta grandesa venia donada precisament perquè Don Giovanni era una obra musical. La seva essència era musical. I havia de ser així, la condició de Don Giovanni ho feia imperatiu. Don Giovanni no és un personatge reduït a un caràcter, sinó un caràcter constitutiu. Don Giovanni és una vida, la vida que s’expressa a través de la força d’un hcaràcter que està marcat per la sensualitat. En aquest sentit, Don Giovanni és un geni, però no un geni reflexiu. Aquesta és la condició que l’allunya del llenguatge i que fa que la música sigui l’únic canal d’expressió possible. Com a dona que troba sensualitat en la manipulació del llenguatge, com qui extreu una fruïció sensual de l’acte reflexiu i creatiu estretament vinculat a l’ús del llenguatge, i al ball i al treball amb el llenguatge, no puc afirmar, amb Kierkegaard, que el medi ideal per a representar una idea abstracta com és la genialitat sensual sigui el més allunyat possible del llenguatge, és a dir, a criteri de Kierkegaard, la música. Però coincideixo a definir la sensualitat concreta de Don Giovanni com a essencialment musical. La immediatesa que marca la vida i les accions de Don Giovanni, aquesta absència de reflexió i de moral, és la immediatesa amb què la música atrapa l’individu que hi ha dins de cada espectador. M’interessa, l’efecte intens d’aquesta immediatesa. I d’una manera molt dongiovannesca, no m’importa gens si l’espectador estrangula el crit salvatge que li neix. La força de la sensualitat es mou en sintonia amb la força que provoca el rebuig o l’estrangulament. Per a Don Giovanni, és la força que articula la vida. Un braó de caire atàvic que crema i es consumeix a si mateix amb un excés de llum tan enlluernador que sembla que el retroalimenti. Don Giovanni, a l’escenari, és una estrella, és el Sol. El seu influx és tan potent que captura les vides dels altres i les articula al voltant de la seva. Es tracta d’un extrem individualisme magnètic, com ho són tantes psicologies portades a l’extrem. El caos que es desplega a les vides dels altres ―parlo aquí del criat Leporello, de les dones seduïdes i dels seus promesos i familiars― és el cosmos magnífic de Don Giovanni. Sense ser-ne ell conscient, les seves accions instauren un ordre nou a cada nova situació, sempre el mateix. És l’ordre que mana la sensualitat no meditada, no mediatitzada, la que brolla de Don Giovanni com si brollés talment d’una font primigènia, la dels déus. La seducció que porta a terme Don Giovanni no s’alimenta de res que pugui generar un cervell. Podem pensar que ell és l’instrument d’un poder que l’ha posseït de tal manera que sembla que s’hagi perdut a si mateix. Aquesta és la visió divertidíssima on, si no es va amb compte, podem anar a raure quan pretenem fugir del judici pseudocristià que afirma que Don Giovanni és un burler sense escrúpols que es mereix el final que té, les flames mai saciades de l’infern. Però res més lluny. Don Giovanni és el que és. Sap ser qui és. Qui pot dir el mateix? Quan l’individu expressa amb cada acte de la seva vida l’essència d’allò que el defineix, aquella vida pot ser concebuda com una idea. Per això aquesta òpera transcendeix la temporalitat, no es redueix a una successió d’esdeveniments. L’acció transcorre en vint-i-quatre hores i tanmateix n’hagués bastat amb dues, i haguessin bastat dos anys, això és el de menys. Perquè el que Mozart formula amb Don Giovanni és una idea, el que Kierkegaard anomenava “genialitat sensual” i que a mi m’agrada pensar com a desig encarnat, desig motriu. És possible viure des d’un mateix, amb la coherència i la radicalitat de Don Giovanni, promovent els remolins capaços d’alterar, i confondre, i problematitzar, i fins i tot destruir les vides dels altres. És possible fer-ho i no atendre les consideracions morals. Perquè la moralitat pertany a l’àmbit del que és comú, la vida compartida, i al comú el designa la corresponsabilitat. No pot condemnar-se Don Giovanni sense condemnar-se un mateix. La culpa, com el desig, pot ser-ho tot o no ser res, però no és un sentiment solitari. Pot patir-se i gaudir-se en soledat, però és un sentiment que neix en l’alteritat i que se n’alimenta. Com més prenem en consideració el nostre mirall, aquell qui hi ha a l’altre cap de la culpa o del desig que sentim, més fortament experimentem aquest sentiment. L’extrem individualisme pot ser alienant, però mostra que l’aparent desvinculació de l’entorn és en realitat la corda de mil trenes que ens estreny. El desig sensual que designa Don Giovanni és tot allò que té, la força que el fa gran. La moralitat roman silenciosa quan ens fixem en allò que defineix l’individu despullat. És bonic, que Don Giovanni no vulgui retractar-se de qui és, poc abans del final. És bonic perquè és coherent, i aquesta fermesa de Don Giovanni no és bravata, no és insult. L’acte d’autocondemnació de Don Giovanni alleuja cada presumpta víctima, compensa cada engany més que si hagués decidit penedir-se, molt més que si s’hagués abandonat a si mateix. Restitueix el món. És el moment més reflexiu d’una òpera marcada per la imminència i la irreflexió del personatge principal. El moment de la decisió que precedeix l’esvaïment de la música. L’instant en què el llenguatge marca allò que ha d’esdevenir i sorgeix una i fins a deu vegades aquest no. No i no i no. La negació. No hi ha traïció possible si del que es tracta és de trair-se un mateix. Aquest és el valor de Don Giovanni, allò que projecta l’individu cap a l’universal: l’acceptació.

La moralitat roman silenciosa quan ens fixem en allò que defineix l’individu despullat

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Keep scrolling to see the next article

Load next