Sense renunciar al seu propi estil –amè, sensible i de dolça melodia–, Offenbach va eixamplar amb ambició els límits de l’òpera còmica
Jacques Offenbach no va estar mancat, en vida, ni de fama ni d’èxit, però en canvi no gaudia d’un aspecte que és comú que afecti la vanitat del compositor: el respecte, un acolliment unànime que obre la porta de la posteritat. Offenbach componia operetes, divertiments lleugers per al París vibrant del Segon Imperi, i la gran majoria dels seus títols –en va compondre gairebé una cinquantena–, tot i ser celebrats al seu dia, s’han vist pràcticament arraconats a l’oblit. Offenbach no sempre va acceptar d’identificar la seva obra escènica amb l’opereta i va defensar diverses peces com a òperes còmiques, però a la pràctica era una distinció innecessària, ja que en aquella capital de la cultura i amb una vida nocturna plena de gatzara només hi havia un gènere meresqués el qualificatiu d’art seriós: la grand opéra, aquelles grans produccions en cinc actes, amb ballet i el muntatge escènic més espectacular d’aleshores.
Offenbach mai no va tenir obert de bat a bat el camí cap a la grand opéra, però en la seva darrera composició, Les contes d’Hoffmann, va mirar d’arribar-hi a la seva manera. Inspirat en els relats fantàstics de l’escriptor alemany E. T. A. Hoffmann i a partir d’un llibret del 1851 que ja havia servit per a una obra de teatre, Offenbach va trobar la forma ideal de combinar el seu estil adornat i melodiós amb les convencions de l’òpera d’alt pressupost, amb ballet obligatori i els seus cinc actes. No va poder completar l’òpera tal com ell volia i al final va deixar-ne la música per al pròleg, l’epíleg i els tres actes centrals, tot i que potser aquest fet ha permès la fama de l’obra posteriorment, ja que no té alts i baixos ni una durada que resulti excessiva.
La història és la del poeta Hoffmann, enamorat de Stella, que se embarca, empès per la musa, en un viatge oníric durant una nit fantàstica per trobar la dona ideal, encarnada en les protagonistes dels actes respectius: Olympia (un autòmat), Antonia (una jove que emmalalteix quan canta) i Giulietta (una cortesana a Venècia). La musa, però, busca el fracàs amorós de Hoffmann, ja que està convençuda que només quan ell renunciï a l’amor es podrà abocar a la poesia i escampar el seu bé a tota la humanitat. Potser és una al·legoria involuntària sobre el destí d’Offenbach mateix, el qual, renunciant a la lleugeresa de l’opereta –però no pas no a l’humor, la sensibilitat i la dolçor melòdica– va signar l’obra que li ha donat la immortalitat.