Skip to main content
Image

Després de l’estrena d’Aida el 1871, amb 58 anys, beneït per l’èxit i immensament ric, Verdi va decidir de no compondre més òperes. No es retirava del tot, perquè els anys següents compongué el seu immens Rèquiem i revisà Simon Boccanegra i Don Carlo fins a deixar-ne la versió final de sengles títols, però certament va evitar d’embarcar-se en un nou projecte ambiciós; així, durant més d’una dècada va romandre en silenci. Verdi sentia que havia arribat el seu moment de descansar, malgrat que ni el públic ni tampoc el seu editor, Giulio Ricordi, compartien aquesta decisió. Ricordi considerava que Verdi malbaratava el seu talent –i la possibilitat de generar més ingressos, de passada–, però per estirar-lo de la reclusió no n’hi havia prou temptant-lo amb diners, però sí amb la immortalitat: Verdi només tornaria a escriure una òpera si el que intuïa a l’horitzó era una obra mestra.

Otello fou estrenada el 1887, però assolir la fita nou va ser fàcil. En primer lloc, Arrigo Boito va haver d’enllestir el llibret –inspirat en el drama de Shakespeare– i vinclar la voluntat de Verdi, que no va cedir fins a tenir la seguretat que el text era d’alta qualitat literària, especialment pel que fa al desenvolupament dels personatges. Verdi sempre havia estat buscant un tipus d’òpera equiparable al teatre clàssic –a diferència de Wagner, que perseguia l’obra dramàtica del futur–, i aquesta era la seva oportunitat de crear una obra superior, una fita en la seva vida i a l’altura de Shakespeare, Calderón o Racine. En definitiva, va considerar que el més important era fer un darrer gran servei a la humanitat –però no sabia aleshores que clouria la seva obra amb Falstaff (1893)– abans de retirar-se del tot.

Malgrat que havia estat més de quinze anys sense compondre òpera, Verdi tenia fresc tot el ventall de recursos del seu llenguatge musical i la seva partitura per a Otello no solament és la més madura de la seva producció, molt basada en els recitatius, sinó també una veta de troballes líriques precioses, especialment en el cas de Desdemona. La llàstima, com deia Ricordi, és que Verdi no hagués aprofitat el seu estat de gràcia durant la dècada del 1870 –quantes obres mestres ens negà la seva retirada!–, però Otello és d’una tan gran magnitud que la posteritat se’n sent satisfeta, ja que no té cap punt feble: personatges dibuixats al detall, música amb ambició revolucionària, exigència per als músics, cantants i el públic, a més a més de les paraules exactes per acarar els temes –gelosia, venjança, ambició, la ment irracional– i donar-hi un significat universal.