Els bohemis del mil·leni

Article
Mònica Pagès i Santacana

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

La bohème és un cant sublim a la innocència de la joventut i a aquestes ganes de canviar el món perquè el senten com a propi i perquè es creuen fervorosament capaços de construir-ne un de nou i únic.

El moviment del Romanticisme, amb l’estrèpit de la tempesta (Sturm) i del llamp (Drang) amb què va espetegar la seva revolució estètica, va suposar, probablement, la primera vegada que es posava el focus de la creació en l’etapa de la joventut. Ja no era una qüestió d’ofici, de mestres i d’aprenents, de jerarquies socials, d’artistes al servei de la noblesa, sinó que l’aparició del geni artístic es produïa, paradoxalment, en una primera onada de democratització de l’art. “Jo miro cap a mi mateix i hi trobo un món”, afirmava el jove Werther, el personatge de la novel·la de Johann Wolfgang von Goethe que va marcar tota la generació de la Revolució Francesa, la que reivindicava la llibertat de l’individu per sobre de la societat. Aquest personatge esdevindria un arquetip de l’artista modern, del poeta maleït, del jove que creu cegament en l’amor fins a posar-lo a prova amb la pròpia mort en ple esclat de la vida. Des de llavors, la joventut té un valor associat a l’idealisme i a la revolta que ha perdurat fins als nostres dies.

            A mitjans del segle xix, l’escriptor francès Henri Murger va voler descriure la seva joventut a París amb la novel·la Scènes de la vie de bohème (Escenes de la vida de bohèmia), publicada primer com un fulletó al diari Le Corsaire entre el 1845 i el 1849, i en un sol volum el 1851 que, anys més tard, Giacomo Puccini convertiria en una òpera amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Murger volia explicar com és la vida dedicada al conreu de les arts, deslligada de convencions, desordenada, inestable, sempre arriscada. I, per fer-ho, es va inspirar en persones que va tractar en la seva joventut dissipada, com Charles Baudelaire, Gustave Courbet o Théofile Gautier. Fins i tot Richard Wagner va deixar constància a les seves memòries de la misèria que va passar a París entre el 1839 i el 1842. De fet, el mateix Puccini es va reconèixer en aquesta novel·la com un dels seus personatges pels anys d’estudiant al Conservatori de Milà, entre el 1880 i el 1883.

            Aquesta misèria artística que Murger descriu amb lirisme tenia sovint conseqüències molt greus per a la salut, per aquest motiu es definia irònicament com “un poeta de l’escola tísica”, la malaltia que acaba matant Mimí. Murger va associar la precarietat i el tarannà d’aquest col·lectiu de joves amb l’estil de vida nòmada de la comunitat gitana, d’on pren el terme bohemi, qualificatiu que va quallar en l’imaginari europeu burgès com un sinònim d’artista. És sorprenent que aquest estereotip hagi arrelat tan profundament al nostre vocabulari, encara que els costums socials hagin evolucionat cap a un model més tolerant. La paraula bohemi connota exclusió social, marginalitat, i s’ha anat transmetent amb una nova embranzida en posteriors moviments juvenils: en les avantguardes de principis del segle xx, amb tots els seus “ismes” iconoclastes, en la revolta estudiantil del Maig del 68 i en els moviments que se’n van derivar des dels hippies fins a la contracultura punk.

            La nostra història contemporània s’ha anat teixint amb aquesta concepció de la joventut entesa com un trencament amb la generació precedent. Encara als nostres dies, podem trobar diverses manifestacions d’aquest model de la “bohèmia” associada a la creativitat, a les professions artístiques que volen obrir-se camí de manera contestatària, heterodoxa, podríem dir “antisistema”. La utopia social de les comunes als anys setanta i actualment la reacció anarquista dels okupes provenen d’un mateix sentiment que lluita contra el sotmetiment d’una classe mitjana al capitalisme, l’alienació d’una feina abocada al consum compensatori d’un sistema productiu abusiu en molts aspectes i disfressat de l’estat del benestar, com un llop amb pell d’ovella.

            Als “bohemis” de Murger i també de Puccini ja hi trobem les dificultats dels joves per accedir a un habitatge, ja denuncia la multitud d’impediments per guanyar-se la vida com a poeta, compositor, escriptor, actor o filòsof, activitats que el mercat titlla d’improductives perquè tracten de la immaterialitat de les idees, de l’estètica i de les emocions. Actualment, les vocacions creatives continuen menyspreant-se quan es desperten en la joventut, quan només són somnis irrealitzables, quan no es busca fer una carrera “de profit”. Malauradament, en aquests “primers” bohemis hi reconeixem la situació del jovent actual, que ha esdevingut una de les problemàtiques de la nostra societat occidental. Ens referim als fills de la generació del baby boom, els que van néixer a les portes del nou mil·lenni, entre el 1981 i el 1996, quan l’olimpisme local i mundial augurava un creixement sense límits fins que es va estroncar de cop amb la crisi del 2008. Així com Murger va crear el qualificatiu bohemi per referir-se als artistes de vida precària, però feliç, l’historiador i economista Neil Howe i el dramaturg William Strauss van introduir el concepte millennials en el llibre Millennials Rising: The Next Great Generation (2000). Després de la Generació X, la del desencant i la del pragmatisme, la del no future, va aparèixer la Generació Y o la dels millennials, que esdevé un fenomen sociològic interessant d’analitzar perquè representa una nova era marcada per l’economia neoliberal i amb grans novetats com la globalització, la ultraespecialització professional, l’aparició del mòbil, l’ús general d’internet i una creixent consciència ecològica.

            Les primeres referències culturals de la generació que ara ratlla la trentena són Harry Potter i Pokémon, que els confereixen una mirada sovint fantasiosa, sobreprotegida, que, en lloc de desitjar la revolta individual, es mimetitza en el grup o es parapeta a les xarxes socials per projectar-se en les infinites finestres digitals. L’ambició personal dels seus pares es va traduir en una exigència per aconseguir una sobrequalificació universitària que ha xocat amb la realitat laboral de manera estrepitosa i que els ha abocat a un futur incert, en una societat de valors líquids, on el treball és escàs i inconstant, i no s’adequa, en la majoria dels casos, a l’estatus requerit per poder sostenir el cost de la vida i, fins i tot, de l’habitatge. Encara que tinguin titulacions universitàries superiors, màsters amb equiparació internacional i el domini de l’anglès i d’altres idiomes, l’única opció per emancipar-se és compartir pis amb d’altres joves tan ben qualificats com ells. A més, no es plantegen tenir fills fins als quaranta, subjectes a una estabilitat que no arriba. I alguns no tindran més remei que marxar a Alemanya, als Estats Units o a la Xina per poder desenvolupar la seva professió ultraespecialitzada en condicions laborals més dignes. Ens trobem davant d’una nova generació de “bohemis” que intenten sobreviure en la incertesa i suportar condicions difícils, però que ho fan amb ganes de menjar-se el món, amb moltes ànsies de descoberta, amb esperit emprenedor i amb facilitat per enamorar-se, com els que va retratar Murger en la literatura i Puccini en l’òpera.

            És evident que cada generació afronta una nova problemàtica que la següent generació intenta superar i que, en aquest relleu temporal continu, el moviment de la humanitat té forma d’espiral i no de línia ascendent. Potser l’essència de la joventut és precisament aquesta esperança a prova de totes les penúries, aquesta voluntat irreductible de voler manifestar una nova manera de viure que obri un camí diferent al que han pogut traçar els pares. Probablement, el que tenen en comú el despertar de les diverses generacions sigui el sentiment d’un idealisme que porti a la superació i a la millora de les realitats passades, que empeny la nostra condició humana qui sap on. La bohème és un cant sublim a la innocència de la joventut i a aquestes ganes de canviar el món perquè el senten com a propi i perquè es creuen fervorosament capaços de construir-ne un de nou i únic. També té en comú amb els nostres millenials la descoberta de l’amor. Una descoberta que, tant en l’òpera com en la realitat, es fonamenta en la fragilitat de la pèrdua i en la intensitat de la inexperiència.

            Precisament serà l’expressió de l’amor en el moment més tendre de l’existència humana la que marcarà l’art del segle xix i de quasi tot el segle xx, fins i tot en les manifestacions més radicals de la contracultura. Si per als romàntics l’amor és l’espurna que encén qualsevol forma artística, en la nostra ressaca de postmodernitat, marcada per l’estereotip dels mitjans de comunicació de masses, sigui la televisió, sigui internet, sigui la música pop més estripada, l’ideal de l’amor segueix sent un far d’estímul artístic, generació rere generació. I al costat del primer amor hi seguim trobant la música, la pintura, totes les arts visuals, la poesia i la filosofia, com els únics llenguatges capaços d’expressar-lo legítimament. Una obstinació per la immaterialitat que ha convertit molts d’aquests joves bohemis d’altres temps en figures de culte, ja fossin a París, Nova York o Londres. La música moderna, amb tots els seus gèneres, i el cinema occidental han estat els dos àmbits artístics que han pres el relleu a l’òpera en l’expressió d’aquesta joventut idealista i que han convertit els “bohemis” contemporanis en “estrelles” mediàtiques sovint massa fugaces que, en lloc de morir de tisi en una freda mansarda parisenca, poden ser víctimes d’una sobredosi al lavabo d’un hotel de luxe.

            A La bohème, aquest cant a l’amor esperonat per l’hivern i per la fam, per les ganes de crear nous horitzons, per les penúries econòmiques i per la fragilitat de la salut, segueix tenint una dimensió universal i intemporal, ens continua propulsant fins a les notes més altes de la nostra sensibilitat. Amb ella, i amb el tríptic operístic que forma juntament amb Tosca i amb Madama Butterfly, Puccini va desplegar tota la seva genialitat musical amb empenta juvenil per assolir la culminació de l’òpera italiana.

           

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Keep scrolling to see the next article

Load next