Norma

La Veu del Liceu

Pura passió: les melodies més belles al servei del drama més efectiu

Sobre l'obra

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Quan Norma es va presentar el Nadal del 1831 al Teatro alla Scala de Milà, Vincenzo Bellini era el compositor d'òpera més popular d'Itàlia, després de la retirada de Rossini dos anys abans. Jove i arrogant, Bellini venia encadenant èxits des de l'estrena d’Il pirata (1827), i Norma no va ser una excepció: encara que la primera posada en escena va acabar sent accidentada, per culpa d'una claca maliciosa que un compositor rival havia disposat per sabotejar l'estrena, a partir de la segona nit va començar el recorregut triomfal d'aquesta obra ambientada en els temps de les conquestes de Juli Cèsar, i que ja acumula pràcticament dos segles de prestigi.


El secret de Norma està en dos aspectes que es retroalimenten. Bellini, que era el compositor de melodies més exquisit del bel canto, estava tocat pels déus i aquí va donar amb, almenys, dos números infal·libles que han passat al repertori com a cims del lirisme vocal: la primera escena de Norma, en la qual canta la seva pregària Casta diva, i el dueto entre les dues sacerdotesses, Norma i Adalgisa, al principi del segon acte. El segon aspecte important estava en l'elecció de la història per part de Bellini, una tragèdia armada sobre un triangle amorós alimentat per la gelosia, la traïció i la venjança que li donava peu a oferir una tragèdia perfecta. Norma tracta sobre el conflicte intern d'un poble envaït per una potència militar superior –les tribus de la Gàl·lia contra la Roma en expansió–, i també sobre les passions amoroses dels seus respectius líders.


Norma, la druida principal de la comunitat gal·la, està enamorada en secret del líder romà Pollione, amb el qual ha tingut dos fills en secret. És aquest afecte el que li impedeix contraatacar l'invasor, la qual cosa posa al seu poble en perill. En paral·lel, Pollione s'ha enamorat d'una altra sacerdotessa, Adalgisa, i planeja fugir amb ella a Roma. Quan Norma descobreix la traïció, la seva primera reacció passa per ordenar la mort dels seus dos fills, encara que finalment recapacita i es nega a seguir endavant amb aquesta atrocitat. Mentrestant, el poble gal decideix actuar davant la passivitat del seu líder, i captura Pollione quan aquest intenta anar a la recerca d’Adalgisa. L'òpera es resol amb un sacrifici: per començar la guerra, els gals necessiten immolar una víctima humana, que serà Pollione. Norma, dividida entre l'amor al seu poble i al seu home, decidirà pujar a la foguera amb ell, després d'haver confessat al seu pare, Oroveso, que és mare de dos fills que d'ara endavant seran criats per Adalgisa. Resolt el dilema, els dos amants pugen a la pira per morir.


Bellini era un compositor meticulós que triava molt bé les seves històries, i a Norma va tornar a treballar amb el seu llibretista de confiança, Romano Felice, que va adaptar amb el seu estil delicat habitual una obra de teatre que en aquells dies gaudia de gran èxit a París, Norma, ou l’infanticide, del dramaturg Alexandre Soumet, clarament inspirada en la tragèdia grega d'Eurípides, Medea. Felice va tenir l'habilitat de reduir els cinc actes del text original a una trama molt més simple on tota la tensió requeia en la relació triangular entre Norma, Adalgisa i Pollione; de fet, la idea de l'infanticidi és circumstancial en l'òpera, que té com a fet més luctuós el sacrifici en la foguera. Així, amb els ingredients justos i ben mesurats, Norma ho va tenir fàcil per triomfar durant tota la temporada de 1832 i les següents, gràcies a les seves passions desbordades i les seves melodies incandescents. Curiosament, qui no va seguir la seva carrera triomfal va ser Bellini, que després de Norma va estrenar una òpera menor, Beatrice di Tenda, i que després de recuperar el seu prestigi amb I puritani, va morir prematurament el 1835, als 33 anys.

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Keep scrolling to see the next article

Load next