All the news

'Don Pasquale' inaugura la segona temporada dels 175 anys del Liceu

  • El Gran Teatre del Liceu inaugura la temporada 22/23 apostant per l’òpera bufa de Don Pasquale de Gaetano Donizetti, on la comèdia, el sentit de l’humor i la ironia seran les eines per teixir una crítica social
  • Josep Pons dirigirà l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en una òpera on la instrumentació, l’element fonamental de l’òpera, és cabdal. Pons farà lluir l’orquestra perquè a Don Pasquale la melodia no és tan sols un acompanyament de l’acció si no que n’és la protagonista
  • Don Pasquale inaugura la segona temporada dins de la celebració del 175è aniversari del Gran teatre del Liceu i és el tret de sortida d’una programació que posa el focus en les grans veus internacionals però també a les veus de casa més aclamades
  • Representada per primera vegada a l'Opéra de Paris, la producció de Don Pasquale és una proposta del director italià Damiano Michieletto, que treballa sobretot amb el dramatisme i accentua el realisme que hi ha al cor d'una obra aparentment tan alegre
  • El quartet principal de Don Pasquale estarà defensat per Carlos Chausson i Alessandro Corbelli. El Dottor Malatesta, el cantaran Andrzej Filonczyk i el Carles Pachón. Els tenors que assumiran Ernesto seran Xabier Anduaga i Santiago Ballerini. I Norina serà representada per les catalanes Sara Blanch i Serena Sáenz

Barcelona, 14 de setembre de 2022. El Gran Teatre del Liceu obre les portes de la segona temporada del seu 175è aniversari buscant la rialla del públic amb Don Pasquale de Donizetti, una de les obres més representatives de l’òpera bufa i considerada per molts una de les millors juntament amb Il Barbieri di Siviglia. Un any més, el mestre Josep Pons s’encarrega de dirigir la primera òpera de la temporada, que estarà a l’escenari del Gran Teatre del 21 de setembre fins el 9 d’octubre. En aquesta ocasió la producció de Don Pasquale ve de la mà de Damiano Michieletto, estrenada a l’Opéra de Paris el 2018.

Tot i que Gaetano Donizetti va escriure diversos títols còmics durant la seva carrera, entre els quals clàssics com ara L’elisir d’amore i La fille du régiment, l’òpera bufa no va ser la seva especialitat ni tampoc la seva preocupació principal. Com a compositor profundament romàntic, Donizetti va donar el seu màxim en les tragèdies ambientades en una edat mitjana nebulosa, un entorn perfecte per exaltar passions a través de les seves melodies. Ara bé, era plenament conscient que ell era l’última baula en una cadena històrica –formada per Pergolesi, Mozart i Rossini– que l’amoinava proporcionar al públic l’humor popular.

El 1943, quan Donizetti ja vivia el seu darrer període artístic, l’òpera bufa ja no era l’expressió de la moda del moment, sinó un estil que més aviat reculava; les últimes grans obres de l’estil còmic italià només van destacar fins la darreria del XIX, amb el Falstaff de Verdi i la breu Gianni Schicchi de Puccini. Tanmateix, l’estil còmic era vàlid per a una posar de manifest temes que feien capficar a Donizetti: l’afirmació de l’ànima romàntica i el desig d’emancipació de l’individu, i especialment de la dona –en aquesta obra, més que Don Pasquale, la protagonista és Norina.

L’òpera bufa venia de la commedia dell’arte, una mena de teatre de carrer que des del Renaixement servia per ridiculitzar els vicis i els arquetips socials, i Donizetti es va inspirar en els personatges típics, com Pantalone –el vell remugaire–, Colombina –la jove espavilada i plena de gràcia– o Arlecchino –el jove embolicador– per teixir una trama que inicialment va esbossar el llibretista Giovanni Ruffini.

L’òpera bufa italiana del XVIII era de mena costumista i lleugera, una comèdia d’embolics amb criats impertinents i sense gaire aprofundiment. Donizetti, però, partia d’una línia més evolucionada, que havia iniciat Mozart, que va aprofitar l’estil humorístic per posar en dubte l’ordre jeràrquic del seu temps o exposar el costat fosc de l’ànima humana. Don Pasquale pertany a aquesta línia avantguardista, ja que més enllà de les situacions còmiques i la música refrescant, es va endinsar decididament en l’esperit romàntic, revolucionari i transgressor, per aconseguir una obra cabdal de l’humor i de la crítica social.

La producció

L’òpera original de Don Pasquale no és tan sols una història còmica sobre el comportament desmesurat d’un home al crepuscle de la seva vida, és també una crítica al context sociocultural del s. XIX de Donizetti. Els vicis antiquats xocaven amb una societat que canviava a alta velocitat. Donizetti no té tan sols una mirada moderna perquè carrega contra els matrimonis pactats i de conveniència, i defensa l’emancipació femenina en les noves idees romàntiques. Ho és sobretot perquè aposta per fer una crítica als hàbits immobilistes i aposta per una actitud agosarada. Per  això Don Pasquale pot anar més enllà de l’humor i compartir un missatge ètic, al qual Michieletto s’hi abona aplicadament amb la seva proposta.

La producció, que disposa d’una escenografia arriscada de Paolo Fantin i un ús interessant de recursos com el croma, aportat per Roland Horvath, situa l’acció en un marc més abstracte que  natural. La casa de Don Pasquale és, en la proposta de Michieletto, no gaire més que una estructura minimalista esbossada: el sostre es resol amb un joc de llums fluorescents, no hi ha parets, i a mesura que l’obra avança els contorns de la casa es van esvaint.

És una metàfora de com Don Pasquale, de mica en mica, ho va perdent tot –aquest en serà el càstig–, mentre que Norina i Ernesto, amb la complicitat del Dottor Malaesta, guanyen espai, llibertat i futur. Totes aquestes idees es reforcen amb accions escèniques al marge de l’actuació i la música: amb pensaments sobreposats en vídeo per mitjà del croma, i l’ús esporàdic de titelles que ens fan entrar a la psique profunda dels personatges –especialment de Don Pasquale–, podem entendre’n les raons, els traumes i les opcions de canviar per millorar. Malgrat que no sempre s’ha destacat en altres produccions, en aquesta òpera hi ha moralitat, i Damiano Michieletto hi dona una importància cabdal.

Tot i això, s’hi continua identificant la befa i la rialla, perquè de fet, son aspectes fonamentals dins de l’òpera de Don Pasquale. Tots els embolics –sobretot quan Norina apareix com a Sofronia i comença a posar la casa del vell de cap per avall– estan forçats al màxim. Aquest punt de caos, de disbarats en cadena, són importants en la producció. Però no és l’única cosa que motiva Michieletto, ja que ha decidit que aportar només entreteniment no fa justícia a Don Pasquale. El missatge de fons és que els canvis són inevitables i que cal ser flexible quan s’esdevenen, un avís tan necessari el 1843 com avui dia. Una vegada assumit això, aleshores sí que podem riure a cor què vols, i encara amb més raons.

Don Pasquale és un títol principal del bel canto italià i això significa que la melodia brilla a totes les escenes de l’òpera. La tasca orquestral de Donizetti, però, va ser profundament renovadora al seu dia, i en diversos aspectes Don Pasquale s’acosta al Verdi futur i alhora s’allunya del model passat de Rossini. La música i l’acció estan estretament lligades, hi ha una dimensió teatral treballada i la partitura està farcida de matisos expressius. No és doncs, un simple acompanyament, sinó que esdevé tota una força en si mateixa. Aquest és l’aspecte que ha atret el director musical del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons, per encarar les nou funcions de Don Pasquale: fer brillar l’orquestra, buscar el compositor imaginatiu, i no solament líric, que com va ser Donizetti.

Aquesta expressió melòdica tan inusual necessita un repartiment excel·lent de grans veus per fer que el bel canto sigui possible. El quartet principal de Don Pasquale estarà defensat per un equip equilibrat de veterania i joventut, experiència i frescor i, per descomptat, humor i emoció. En el rol titular hi ha Carlos Chausson, un dels millors baixos-barítons buffos de la seva generació, i el seu equivalent italià, Alessandro Corbelli. Tots dos fa anys que canten i poleixen els detalls del personatge, tot amarant-lo dels matisos tendres, grotescos o absurds que el fan adorable. El personatge del Dottor Malatesta, molt més picardiós, el cantaran dos barítons joves: el polonès Andrzej Filonczyk i el català, Carles Pachón.

Entre les veus agudes que han de donar vida a la parella d’Ernesto i Norina, també hi haurà molta joventut i, sobretot, confiança en el talent emergent. Els tenors que assumiran Ernesto seran el donostiarra Xabier Anduaga i l’argentí, Santiago Ballerini. I Norina, aquest paper tan difícil i alhora divertit, estarà en bones mans, les de la jove tarragonina Sara Blanch –una estrella ferma del Liceu actual– i la barcelonina Serena Sáenz, que ja va enlluernar el públic del Liceu fa dues temporades amb un altre gran paper de Donizetti, Lucia di Lammermoor.

Argument

Don Pasquale, un vell ric i avar, ha decidit casar-se i buscar un hereu perquè està decebut amb el seu nebot Ernesto, que en comptes d’acceptar el matrimoni per interès que li ha proposat, s’estima més triar per amor una jove vídua, Norina. Don Pasquale vol castigar Ernesto i demana al seu amic, el Dottor Malatesta, que li busqui muller. La intenció del vell és ridícula, per la qual cosa els seus parents li volen donar una lliçó: Norina es farà passar per la falsa germana de Malatesta, Sofronia, i una vegada tingui el control de la casa esdevindrà una dona manaire que farà embogir Don Pasquale. Aquest, per alliberar-se del turment, en demanarà el divorci i acceptarà que Ernesto es casi amb Norina. Una vegada descobert l’engany, el vell s’endurà una lliçó humiliant.

Inauguració de temporada: el salt al buit

Aquesta temporada 2022/2023 és la segona temporada que commemora el 175è aniversari i s’inaugurarà el proper 21 de setembre de 2022 amb Don Pasquale de Donizetti. Tot i així, l’obertura definitiva de les portes del Teatre anirà precedida per un concert previ el dia 20 de setembre dirigit pel reconegut mestre Gustavo Dudamel. Dirigirà l’Orchestre National de l’Opéra de Paris per interpretar la 9ena simfonia de Mahler en una actuació que ja ha venut tots les localitats. Una bona oportunitat per deixar-se seduir per un gran mahlerià com Dudamel: no hi ha ningú com ell per crear aquesta addicció a compositors i repertoris.

Aquesta és també la temporada en què es fa un pas més en la digitalització dels continguts que ofereix el Liceu. Amb el 175è aniversari, el Gran Teatre vol posar de manifesta la seva història, la seva trajectòria artística i la seva rellevància en el context sociocultural i econòmic al llarg dels anys. Coincidint amb aquesta efemèride i amb la intenció de recordar les produccions més icòniques, la temporada passada ja es va engegar la plataforma audiovisual Liceu+. Aquest 2022/2023 el Liceu llança el Liceu+LIVE, un abonament digital que permetrà veure espectacles en directe i en alta qualitat per poder gaudir de l’òpera en qualsevol indret del món. El primer directe serà Il trovatore, el 5 de novembre de 2022 i se’n faran 4 més durant tot el curs.

Tot plegat en una temporada 22/23 que convida a reflexionar sobre el concepte de fer un “salt al buit”. És una invitació al públic del liceu per passar de ser espectador a assumir un nou rol protagonista en els processos artístics; una acció conduïda on el teatre ja no és un prescriptor sinó un connector d’experiències i un mediador cultural per a la societat. És precisament en aquest canvi de relació on neix una nova intensitat i l’autèntic salt al buit. És la temporada en què cal prendre decisions, posicionar-se i actuar amb determinació. Només tirant endavant  podrem saber si les decisions preses conjuntament han estat les encertades.