Il trittico

La Veu del Liceu

Un túnel que connecta la vida amb el més enllà

Sobre la producción

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Giacomo Puccini va preparar Il trittico com una unitat indissoluble en tres parts, inspirat en l’estructura de la Comèdia de Dante —Infern, Purgatori i Paradís— i pels retaules medievals que es podien trobar a les esglésies, els famosos tríptics que explicaven una història a partir de la concatenació d’imatges gràcies a un argument o tema comú. És clar que no hi ha una manera obligatòria d’observar un tríptic, i de la mateixa manera que podem triar aturar-nos en una imatge en concret i ignorar-ne les altres, també ha ocorregut, al llarg d’un segle, que els teatres han representat alguna d’aquestes tres òperes breus en un sol acte —Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi— en un programa individual o acompanyades d’obres d’un altre compositor. Fa poques temporades, de fet, al Liceu mateix es va representar Suor Angelica juntament amb Il prigioniero, de Luigi Dallapiccola, en un doble programa que compartia el tema comú de la pèrdua de la llibertat.

Però no és el que Puccini hauria desitjat. Per al compositor, les tres òperes d’Il trittico no eren títols individuals divisibles a conveniència, sinó tres variacions sobre un mateix tema, la mort, que havien de donar una imatge calidoscòpica al final d’una vetllada. La manera d’arribar a aquest tema era diversa i, fins i tot, contradictòria, ja que Gianni Schicchi és una comèdia negra; Il tabarro, un quadre verista de misteri i crim, i Suor Angelica, un melodrama religiós, però se’n comprèn la intenció: entre totes ens diuen que la mort és un fet natural, inevitable, una gran broma del destí… però que hi ha alguna cosa més a l’altra banda. Encara que, si ens posem emocionals, el lligam més fort entre aquestes tres òperes és el talent de Puccini, el darrer esforç que va arribar a completar gairebé al final de la carrera. Per al públic addicte al geni de Lucca, Il trittico és un banquet fenomenal de la millor òpera lírica italiana.

Les representacions d’Il trittico com a unitat no són habituals en les òperes mundials —és més, tenen una aura de gran esdeveniment—, i precisament per això les properes funcions al Liceu tenen una importància enorme. De fet, la primera i única escenificació de la trilogia a Barcelona es va produir fa 74 anys, el 1948: per a la immensa part del públic aquesta serà una primera vegada que, tenint en compte el muntatge que es presenta, hauria de ser també inoblidable i transcendental. A les properes funcions pujarà a escena la producció concebuda per la directora d’escena holandesa Lotte de Beer per a la Bayerische Staatsoper de Munic, i que té una qualitat especial: no només presenta les tres òperes de manera creativa, sinó que ho fa respectant el desig de Puccini, com si fossin tres quadres d’una mateixa història, inseparables entre ells.

Per assolir aquest objectiu, De Beer —amb l’ajuda de l’escenògraf Bernhard Hammer— ha dissenyat un escenari que es presenta als tres títols com un túnel en aparença fosc, però que permet regular diferents quantitats de llum i transmetre la idea que és un canal de pas, ja sigui dins de l’acció —primer pla i teló de fons— o com a metàfora del trànsit de la vida a la mort. L’escenografia concreta de cada òpera, per tant —com pot ser el llit fúnebre en què mor Buoso Donati a Gianni Schicchi, o la barca amarrada a un moll del Sena a Il tabarro—, s’ajusten al contorn versàtil i abstracte comú per a totes tres, i això permet a De Beer prendre, fins i tot, una decisió infreqüent: després del final d’Il tabarro no hi haurà caiguda del teló, sinó que immediatament començarà Suor Angelica. Puccini no volia que les tres òperes estiguessin separades, i Lotte de Beer troba una manera d’unir-les íntimament. L’única separació seria, per tant, estilística: la comèdia àcida es farà tot just després de l’entreacte, quan concloguin les dues tragèdies cruels.

En qualsevol cas, més enllà de l’estètica, l’encert central de la producció busca una excel·lència teatral que sempre ha caracteritzat Puccini, però que es va anar tornant més refinada a mesura que avançava en la seva carrera. Els papers principals d’Il trittico no només estan fets per a cantants amb tècnica i experiència, sinó per a actors i actrius capaços de buidar-se emocionalment —en particular, en el paper de Suor Angelica, una de les heroïnes suïcides més difícils de Puccini— o de generar una gran empatia còmica i fer riure el públic, com el murri i estafador Gianni Schicchi. Si Il trittico és una experiència indissoluble i absorbent —en temps, idees i emocions—, aquesta producció honra completament el desig de Puccini.

Share the article

Do you want to receive the news? Subscribe

Themes: Òpera; Puccini

Keep scrolling to see the next article

Load next