El trio format per Raquel García-Tomás (música i vídeo), Irène Gayraud (llibret) i Marta Pazos (direcció d’escena) dona forma a Alexina B., una nova òpera moderna, tràgica i emocionant sobre la història d’Herculine Barbin, un cas d’intersexualitat al segle XIX.
La història d’Alexina B. planteja un conflicte doble: d’una banda, hi ha el drama interior d’Alexina/Abel, persona intersexual incapaç d’entendre el que li passa, i d’una altra la indiferència d’una societat, la francesa de mitjan segle XIX, que malinterpreta la seva condició i no troba solucions per pal·liar el seu dolor. Aquesta circumstància doble és la que articula el concepte escènic proposat per Marta Pazos, en el qual s’alternaran 22 escenes repartides en tres actes que combinen episodis de la vida d’Alexina amb una exploració de les seves emocions: és un anar i venir entre el progrés argumental i la reflexió subjectiva, entre la història —freda, de vegades cruel— i les emocions confuses i desordenades del personatge principal. A dalt de l’escenari, per tant, se superposaran dos espais gairebé sempre simultanis, una acció dins d’una altra acció, una bombolla íntima en la qual Alexina podrà allunyar-se de la presó que li suposa el món real, el d’una societat que l’observa amb perplexitat sense comprendre la seva diferència. Per exemple, l’òpera comença amb una imatge feliç de la vida d’Alexina jugant de nena amb les seves companyes d’internat: en aquell moment, quan encara no ha entrat en la pubertat, viu en un espai emocional que no li planteja conflictes. Però immediatament sabrem, que diversos anys més tard, s’ha suïcidat: el metge forense que n’aixeca el cadàver identifica Abel com un “hermafrodita” i celebra la seva sort pel fet de poder examinar un cas tan singular. Què ha passat mentrestant?
El desenvolupament argumental de l’òpera explica la història d’Alexina, qui, en començar a treballar com a institutriu, se sent atreta per una companya: Sara, filla de Madame P., la directora de l’internat. La primera nit d’amor amb Sara suposa una metamorfosi per a Alexina, qui començarà a referir-se a ella mateixa en termes masculins. Després d’entendre i acceptar la seva identitat, iniciarà un viatge per reivindicar-se com a home. Passarà diferents exàmens mèdics, confessions religioses i judicials fins a aconseguir constar com a home en el registre civil, on adoptarà el nom d’Abel Barbin. Però aquest canvi no li portarà felicitat. Com que li és impossible tornar a l’internat, on l’entrada només estava permesa a les dones, i és incapaç d’adaptar-se a la seva nova vida a París, Abel acabarà suïcidant-se el 1868.
El llenguatge visual de la producció, en definitiva, es desenvolupa en clau poètica, combinant el que és real amb el que és simbòlic.
La història d’Alexina B. va passar al segle XIX, i tant el llibret com la música o la producció remeten parcialment a aquest món: García-Tomás ha creat una partitura en la qual conflueixen diversos tipus de llenguatge tant actuals com del passat (amb cites a la música de Franz Liszt i Hildegarda de Bingen). El vestuari, dissenyat per Silvia Delagneau, juga amb les tensions entre el sistema i l’individu; l’escenografia, de Max Glaenzel, neix d’una abstracció de l’arquitectura institucional que es transforma a través de la maquinària, la videoprojecció (creada per García-Tomás) i els telons pintats. Tot això acompanyat per la il·luminació de Nuno Meira, que transforma i trenca l’espai, potenciant i jugant amb el color central de la producció: un verd liquen que s’aferra i s’escola per tots els racons.
El projecte artístic d’Alexina B. és, en definitiva, un diàleg intel·ligent entre l’òpera del passat i la del futur a partir d’un tema nou en l’òpera contemporània, i que confirma la força creadora del trio format per Gayraud, Pazos i García-Tomás. Cal destacar que Pazos i García-Tomás tornen a col·laborar en una obra de nova creació després de l’experiència de Je suis narcissiste (2018), una actualització del gènere còmic estrenada a Madrid i que va passar pel Teatre Lliure de Barcelona. Alexina B. és una peça diferent i, no obstant això, molt més ambiciosa: si aquella òpera bufa desprenia colors vius arreu, aquesta és un drama proper en esperit a la Pelléas et Mélisande de Claude Debussy —també dividida en escenes amb una forta càrrega simbòlica— que busca donar a conèixer la història d’una persona el destí singular de la qual es mereix ser conegut.