Escena 1. Obertura 

A la primera escena de l’òpera se’ns presenta la infància d’Alexina B., una nena que juga a fet i amagar amb les seves companyes d’internat. Alguns aspectes notables de la partitura de Raquel García-Tomás ja apareixen en aquest començament: un so flotant, inestable, però també referències subtils a músiques d’època que apareixeran citades o suggerides. En l’obertura, el cor de nenes —un personatge més de l’òpera, amb una forta càrrega simbòlica i emocional— canta Compagnons de la Marjolaine, una peça del segle XVI que ha passat a la tradició popular francesa. 

Escena 7. Ària de Sara 

A l’escena 6, Alexina declara el seu amor a Sara amb un duet en la millor tradició lírica, en el qual Alexina assegura estimar-la “d’una altra manera”, donant a entendre que el que sent va més enllà de l’amistat. Després d’aquest moment, segueix una escena protagonitzada exclusivament per Sara en la qual, mitjançant una llarga ària, manifesta excitació i por davant la situació per la qual està passant. Confessa que estima Alexina després de sentir l’escalfor del primer petó, però mostra alhora la seva confusió pel fet de sentir-se atreta per la seva companya.      

Escena 8. Duet 

Finalment, Sara venç les seves reticències i s’entrega a Alexina —qui, a partir d’aquest moment, adopta el nom d’Abel Barbin— en la seva primera nit d’amor en una habitació de l’internat. El diàleg, que va creixent d’intensitat dramàtica i bellesa lírica, amb versos en la millor tradició de la literatura eròtica, curulls de metàfores inspirades en la natura, culmina amb una llarga estrofa cantada per la parella a l’uníson. És en aquest moment quan la parella acaricia l’èxtasi emocional, després d’haver entès la condició d’Alexina/Abel, i manifestat de manera evident la seva atracció mútua.