News

Estrena absoluta d''Alexina B.' al Liceu

'Alexina B.' és una òpera de nova creació de Raquel García-Tomás amb direcció escènica de Marta Pazos i llibret d'Irène Gayraud

Image
Alexina B.
  • L’òpera Alexina B. està inspirada en la història d’Adélaïde Herculine Barbin, també coneguda com Alexina B., una persona intersexe. Nascuda a França l’any 1838, el seu testimoni és commovedor i suggerent per a l’univers sonor de Raquel García-Tomás, Premi Nacional de Música 2020
  • Amb llibret d’Irène Gayraud i una proposta escènica de Marta Pazos (directora també a l’anterior òpera de García-Tomás Je suis narcissiste) l’estrena absoluta de l’òpera serà el proper 18 de març
  • La mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis interpretarà el personatge principal de l’obra, Alexina B., que anirà acompanyada per les sopranos Alicia Amo, Elena Copons i Mar Esteve i el contratenor Xavier Sabata
  • El mestre Ernest Martínez-Izquierdo serà l’encarregat de fer brillar una nova partitura interpretada per l’ Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya
  • La interdisciplinarietat és una de les constants de l'univers creatiu de García-Tomás i en aquesta òpera ella mateixa ha fet la videocreació
  • El Teatre es reafirma en el compromís per la recuperació de patrimoni musical i l'aposta per donar oportunitats als creadors del país
  • Composició i llibret realitzats amb una Beca Leonardo a Investigadores y Creadores Culturales 2020 de la Fundación BBVA

Barcelona, 13 de març de 2023. El Gran Teatre del Liceu acull el 18 de març l’estrena absoluta d’Alexina B., una nova òpera de la compositora Raquel García-Tomás, amb llibret d’Irène Gayraud i producció de Marta Pazos. L’obra explica la història real d’Herculine Barbin, qui va viure a la França a mitjans del segle XIX i constitueix el primer testimoni documentat d’una persona intersexual. Raquel García-Tomás (Premi Nacional de Música 2020) serà la primera compositora que estrenarà una òpera al Liceu en el segle XXI, i la segona, després de Matilde Salvador (estrena 1974). En total, Alexina B. seran 4 úniques funcions (inclosa la sessió LiceUnder35 que tindrà lloc el 20 de març).

Història          

Herculine Barbin, també coneguda com a Alexina B., va viure a la França de mitjan segle XIX i es va suïcidar el 1868, poc abans de fer 30 anys, en unes golfes pobres de París, en completa solitud. Incapaç de trobar un espai en la societat del seu temps i de comprendre el seu propi cos, va decidir inhalar gas tòxic i provocar-se la mort per asfíxia. Abans de morir, però, va deixar una autobiografia manuscrita que ha estat de gran valor per conèixer la seva història: Barbin, que va néixer sent una nena i va morir sent un home —un jutge li va permetre registrar-se civilment com a home i adoptar el nom d’Abel—, relata en les seves memòries el primer testimoni documentat d’una persona intersexual. Segons l’ONU, “les persones intersexuals neixen amb característiques sexuals (incloent-hi genitals, gònades i patrons cromosòmics) que no s’ajusten a les nocions binàries típiques dels cossos masculins o femenins. Els experts calculen que fins a l’1,7% de la població neix amb trets intersexuals”.        

Image
Alexina B.

En néixer, se li va assignar el gènere femení i es va criar com a nena. Però en arribar a la pubertat, Alexina B. va descobrir que el seu cos no es desenvolupava com la resta de les seves companyes d’escola. No va tenir mai la menstruació, per exemple. La seva primera feina va ser com a institutriu en una escola, on va conèixer Sara, la filla de Madame P., la directora del centre. Alexina, que va sentir atracció per Sara, va confirmar, després de la seva primera trobada amorosa, que se sentia un home, i aquest va ser el començament del seu camí d’autoconeixement en una societat que no estava preparada encara per acceptar ni la intersexualitat ni el no binarisme de gènere. Després de diversos exàmens mèdics i una sentència judicial, Alexina va poder canviar legalment de sexe, però això no va solucionar res, perquè tampoc no encaixava en el món dels homes.          

L’òpera Alexina B. explica aquesta història que la llibretista Irène Gayraud va conèixer després de llegir les memòries d’Herculine Barbin, rescatades el 1868 pel metge forense Regnier, editades pel president de l’Acadèmia Francesa de Medicina, Auguste Tardieau —qui en va suprimir fragments arbitràriament, perduts per sempre— i publicades el 1978 pel filòsof Michel Foucault, després de localitzar el text en un arxiu. El cas d’Alexina, a més d’haver estat una font d’estudi important per entendre millor les vivències de les persones intersexuals, també és la història d’un drama personal que suposa el punt de partida per crear una òpera significativa per als nostres temps. El nucli artístic —Raquel García-Tomás en la composició, Irène Gayraud en l’escriptura i Marta Pazos en la direcció d’escena— no només explica la història d’Alexina, sinó que s’endinsa en el seu món interior confrontant els fets de la seva vida amb les seves pors, els somnis i els dubtes, fet que permet crear, d’aquesta manera, un personatge que ha de prendre decisions impossibles, atrapat en un laberint sense sortida. Mentre el llibret es manté fidel a l’original de les memòries de Barbin, Raquel García-Tomás ha creat una música que fon el llenguatge actual amb el del segle XIX, citant Franz Liszt (“Spozalizio” i “Bénédiction de Dieu dans la Solitude”) i la santa abadessa del s. XII, Hildegarda de Bingen, els responsoris de la qual, “Favus Distillans” i “Ave Maria”, li serveixen d’inspiració per a un parell d’escenes d’aquesta òpera, en les quals s’explicita la tradició eclesiàstica que es donava a l’internat.    

Image
Alexina B.

 

L’òpera Alexina B.        

La història d’Alexina B. planteja un conflicte doble: d’una banda, hi ha el drama interior d’Alexina/Abel, persona intersexual incapaç d’entendre el que li passa, i d’una altra la indiferència d’una societat, la francesa de mitjan segle XIX, que malinterpreta la seva condició i no troba solucions per pal·liar el seu dolor. Aquesta circumstància doble és la que articula el concepte escènic proposat per Marta Pazos, en el qual s’alternaran 22 escenes repartides en tres actes que combinen episodis de la vida d’Alexina amb una exploració de les seves emocions: és un anar i venir entre el progrés argumental i la reflexió subjectiva, entre la història —freda, de vegades cruel— i les emocions confuses i desordenades del personatge principal. A dalt de l’escenari, per tant, se superposaran dos espais gairebé sempre simultanis, una acció dins d’una altra acció, una bombolla íntima en la qual Alexina podrà allunyar-se de la presó que li suposa el món real, el d’una societat que l’observa amb perplexitat sense comprendre la seva diferència. Per exemple, l’òpera comença amb una imatge feliç de la vida d’Alexina jugant de nena amb les seves companyes d’internat: en aquell moment, quan encara no ha entrat en la pubertat, viu en un espai emocional que no li planteja conflictes. Però immediatament sabrem, que diversos anys més tard, s’ha suïcidat: el metge forense que n’aixeca el cadàver identifica Abel com un “hermafrodita” i celebra la seva sort pel fet de poder examinar un cas tan singular. Què ha passat mentrestant? 


El desenvolupament argumental de l’òpera explica la història d’Alexina, qui, en començar a treballar com a institutriu, se sent atreta per una companya: Sara, filla de Madame P., la directora de l’internat. La primera nit d’amor amb Sara suposa una metamorfosi per a Alexina, qui començarà a referir-se a ella mateixa en termes masculins. Després d’entendre i acceptar la seva identitat, iniciarà un viatge per reivindicar-se com a home. Passarà diferents exàmens mèdics, confessions religioses i judicials fins a aconseguir constar com a home en el registre civil, on adoptarà el nom d’Abel Barbin. Però aquest canvi no li portarà felicitat. Com que li és impossible tornar a l’internat, on l’entrada només estava permesa a les dones, i és incapaç d’adaptar-se a la seva nova vida a París, Abel acabarà suïcidant-se el 1868.                                                                                                                  

El llenguatge visual de la producció, en definitiva, es desenvolupa en clau poètica, combinant el que és real amb el que és simbòlic.       

La història d’Alexina B. va passar al segle XIX, i tant el llibret com la música o la producció remeten parcialment a aquest món: García-Tomás ha creat una partitura en la qual conflueixen diversos tipus de llenguatge tant actuals com del passat (amb cites a la música de Franz Liszt i Hildegarda de Bingen). El vestuari, dissenyat per Silvia Delagneau, juga amb les tensions entre el sistema i l’individu; l’escenografia, de Max Glaenzel, neix d’una abstracció de l’arquitectura institucional que es transforma a través de la maquinària, la videoprojecció (creada per García-Tomás) i els telons pintats. Tot això acompanyat per la il·luminació de Nuno Meira, que transforma i trenca l’espai, potenciant i jugant amb el color central de la producció: un verd liquen que s’aferra i s’escola per tots els racons.  

Image
Alexina B.

A escena

Com que és una òpera de nova creació, Raquel García-Tomás ha compost Alexina B. tenint en compte diverses veus específiques: els dos papers principals, per exemple, estan escrits de manera específica per a la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, que tindrà el paper protagonista d’Alexina, i per a la soprano Alicia Amo, que encarnarà el rol de la seva amiga i amant, Sara. La història d’Alexina B. compta amb molts personatges, n’hi ha d’importants per al desenvolupament de la trama, i d’altres d’entitat menor, i les tres veus que completen el quintet d’intèrprets de l’estrena es repartiran diversos rols. La soprano Elena Copons s’encarregarà de diverses figures centrals en la vida de la protagonista, com la seva mare, la directora de l’escola, Madame P., i la mare superiora de l’internat en el qual s’educa Alexina, Sor Marie des Anges, a més d’encarnar el policia que descobrirà el cadàver d’Abel Barbin. Per la seva banda, el contratenor Xavier Sabata desenvoluparà una sèrie de personatges que, en conjunt, simbolitzen el poder institucional i el patriarcat, com el doctor Goujon, que n’aixecarà el cadàver, els metges que examinaran Alexina, Monsenyor, que accepta la seva confessió, i el jutge que dictamina que el seu canvi de sexe en el registre civil és possible. Finalment, la mezzo Mar Esteve serà qui encarni Alexina jove, la seva amiga Léa, una pupil·la del convent en el qual s’educa Alexina i una alumna de l’internat on farà classes. En aquesta òpera hi haurà una sisena veu central: el cor infantil que donarà vida al conjunt de pupil·les i alumnes que formen part de l’educació i la vida laboral de la protagonista, i del qual s’encarregarà el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. El llibret és en francès, i les parts vocals segueixen el text original.            

La direcció musical de l’estrena anirà a càrrec del mestre Ernest Martínez-Izquierdo, que treballarà amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en versió sinfonietta, ja que Raquel García-Tomás ha escrit una partitura pensada per a un conjunt reduït d’instruments, format per vents, arpa, piano, secció de cordes i electrònica enregistrada prèviament.