D’entre tots els sentiments que nodreixen Eugene Onegin, el més important per a Christof Loy és la sensació de desesperació del personatge principal quan es descobreix sol i abandonat. La seva producció explora l’abisme de la solitud amb una escenografia minimalista que deixa espai perquè aflorin les sensacions més profundes.
Al llarg de la seva carrera, Txaikovski va recórrer tres vegades a textos d’Aleksandr Puixkin per desenvolupar les seves òperes: Eugene Onegin va ser la primera; més tard arribarien Mazeppa (1884) i La dama de piques (1890), i així va quedar enfortida per sempre l’estreta relació entre dues de les grans figures del Romanticisme rus, el fundador de tot el corrent literari modern —a partir de Puixkin emergeixen els grans novel·listes del segle xix: sense ell no s’entenen Tolstoi o Dostoievski— i el compositor més reconegut de la seva generació. Per a Txaikovski, l’acostament a Puixkin va ser tardà i accidental —la cantant Ielizaveta Lavróvskaia va ser la primera persona que li va indicar que una òpera sobre Onegin podria ser una bona idea—, però un cop es va consolidar aquest camí, va esdevenir una font recurrent per a la seva feina.
Què el va atreure? Eugeni Oneguin (1831) era una novel·la extraordinàriament coneguda, i a Txaikovski li va semblar que era una elecció potser massa òbvia. Però, alhora, els seus personatges són d’una profunditat humana incontestable, aporten material de primera classe per a una òpera exaltada que busqui aventurar-se en els racons profunds de l’ànima. La història, de manera resumida, passa per la relació en el temps entre Onegin, un jove dandi urbanita i amb un punt arrogant i individualista, i una jove de camp, Tatiana Larin, i la seva accidentada atracció mútua. Al principi de l’òpera, Onegin va amb el seu amic Lenski a casa de la família Larin, uns terratinents modestos dels quals Lenski és veí. Lenski, de fet, està enamorat d’Olga, la filla petita, una noia molt diferent de la seva germana Tatiana, que viu absorta llegint llibres. Quan apareix Onegin, la solitària Tatiana se sent atreta per aquest jove de port confiat, en qui veu un heroi idíl·lic com els de les novel·les que llegeix. En un rampell de passió, li escriu una carta i li confessa el seu amor, però Onegin respon amb un rebuig: li assegura que no està fet per a una relació en aquell moment de la seva vida, i ofèn Tatiana, a qui observa com una jove inexperta i camperola, flirtejant amb Olga a la vista del seu pretendent, Lenski. Lenski observa en l’actitud d’Onegin un menyspreu a la seva amistat i el repta a un duel per recuperar el seu honor.
En aquest moment, Onegin comprèn que ha travessat una línia de no retorn: ha menyspreat Tatiana (ha rebutjat un amor real i una vida futura feliç) i ha ofès el seu amic. El duel se celebra i Onegin mata Lenski d’un tret: el personatge no tan sols haurà de carregar el remordiment, sinó que s’adona que està entrant en una fase de solitud de la qual ja no podrà sortir. Anys després, en una festa, Onegin es retroba amb Tatiana: ella ha madurat, s’ha convertit en una dona culta i elegant, i ha trobat en el Príncep Gremin un bon espòs. Onegin s’adona del que ha perdut per culpa de la seva arrogància i el seu esnobisme, i prega a Tatiana una oportunitat per recuperar el seu amor. Però ja és tard, els seus camins fa temps que es van separar i ja no hi ha marxa enrere: Onegin es quedarà sol per sempre.
Txaikovski comprenia que aquesta era una història de gran densitat emocional, i no va voler compondre una òpera grandiosa, sinó una cosa més recollida i íntima. Havia acumulat experiència en el ballet i en la música orquestral, però encara no havia madurat com a compositor d’òpera: Onegin va ser el seu primer intent seriós en el gènere, el primer títol que va acabar i estrenar, però va plantejar l’obra com una peça de cambra sense ambició ni grandiositat. La va estrenar el 1879, al Teatre Mali del Conservatori de Moscou, amb un elenc amateur format per joves estudiants, però la potència emocional de la partitura era difícil d’amagar, i finalment va acabar passant als grans teatres: dos anys més tard Eugene Onegin s’estrenava al Bolxoi de Moscou, i la seva fama perdura fins avui com una de les grans òperes romàntiques, en forma i fons, per la seva exquisida manera de mostrar les turbulències de l’ànima humana.