Basada en una de les històries més conegudes de la literatura russa del segle xix, Eugene Onegin va ser la primera òpera que Txaikovski va abordar seriosament, després de diversos èxits en el ballet i la simfonia. Plantejada inicialment com una peça de cambra poc ambiciosa, articulada a partir d’escenes líriques, finalment va assolir la glòria gràcies a la seva qualitat compositiva, la bellesa del cant i la seva capacitat per exaltar emocions profundes.
Acte I. Tatiana
“Puskay pogibnu ya, no prezhde”
Tatiana és una jove inexperta en l’amor; tot el que sap —que és poc— es redueix als llibres que ha llegit. Això no obstant, quan coneix Onegin —que ha acompanyat el seu amic Lenski a visitar la família Larin, ja que aquest darrer festeja Olga—, els sentiments de Tatiana s’activen. Captivada per Onegin, decideix escriure-li una carta en què confessa haver descobert “l’embriaguesa de la vida”. Amb una melodia tan agitada com lírica, la jove canta en aquell moment una ària apassionada en què esclaten, com un volcà, totes les emocions que havia reprimit fins aleshores.
Acte II. Lenski
“Kuda, kuda vi udalilis”
Lenski ha desafiat Onegin a un duel després que ell ofengués la seva promesa Olga, flirtejant amb ella públicament en una festa a la casa de la família Larin. L’amistat s’ha trencat i, en una ària ombrívola, Lenski comença a veure un escenari terrible: pot ser que mori i s’acabi tota la il·lusió que havia dipositat en el seu amor per Olga. Alhora, Lenski verbalitza un altre dels temes de l’òpera: el pas del temps, sempre inexorable, i el final de la joventut i les seves alegries. És un moment greu que Txaikovski resol amb una música tan trista com profunda.
Acte III. Príncep Gremin
“Lyubvi fse vozrasti pokorni”
Al final de l’òpera, Onegin sent que ha fracassat a la vida: ha perdut el seu millor amic i l’opció d’estimar Tatiana. Al cap d’uns anys, en una festa de gala, coneix el Príncep Gremin, que li explica que, després d’una vida d’incerteses, ha trobat per fi l’amor en una dona excepcional, que resulta que és Tatiana. L’ària, una de les grans peces escrites per a la tessitura de baix, resumeix totes les virtuts musicals de l’òpera en conjunt: una melodia aèria, una orquestració que passa de l’ombra a la llum, i una varietat de sentiments expressats amb bellesa i humanitat.