Image
0

En una de les seves últimes cartes, escrita poc abans de morir, Puccini va expressar amb claredat el que volia que fos Turandot, un projecte que no va deixar mai d’obsessionar-lo: “quelcom pompós, enigmàticament original i emotiu”. Per al compositor, la clau de tot no es trobava únicament en l’ambientació en una Xina antiga i exòtica, que donava motiu a tota mena de produccions majestuoses, sinó en la potència torrencial de la passió que es desfermava al llarg de la història, i que culminava amb una cosa molt semblant a un miracle: la princesa Turandot, que havia jurat matar tots els homes que demanessin la seva mà si no eren capaços de respondre a tres enigmes, i que acumulava un terrible historial de decapitacions que faria empal·lidir fins a l’assassí més sanguinari, finalment vivia una imponent transformació: passava del gel al foc, i després d’un petó de Calaf —l’únic pretendent que havia superat les seves proves— acceptava el poder incontenible de l’amor. Per a Puccini, l’última escena havia de caure entre el públic “com una bomba”, i imaginava un duet final que fins i tot fos més bell i apassionat que el del primer acte de la seva Madama Butterfly.

La resta de la història és coneguda de sobres: Puccini va morir el novembre de 1924 sense haver pogut concloure el final de l’òpera, del qual només hi havia una trentena de pàgines d’anotacions i que encara no tenia un text definitiu. Així que el problema de Turandot, des de llavors i endavant, no ha estat el marc de desenvolupament —que sigui a la Xina i que hi hagi exotisme i misteri són aspectes innegociables—, sinó trobar un final creïble a partir de la versió més representada de l’òpera, que fa sevir la versió reduïda de la conclusió escrita per Franco Alfano, contemporani i antic alumne de Puccini. Quan Núria Espert va rebre l’encàrrec d’abordar Turandot, aquesta va ser la idea que va fer girar les altres: la preocupació de Puccini implicava fer creïble l’increïble, perquè Turandot era inflexible, mai no havia conegut l’amor, el seu canvi final no semblava lògic en tan poc temps i, no obstant això, així havia de ser. I Espert va trobar una solució tan original i possible com, en el fons, polèmica.

Aquesta producció que ara torna va ser la que va inaugurar la temporada 1999-2000 de l’actual Liceu, reconstruït després de l’incendi de 1994. Havia de ser Turandot perquè era l’òpera que estava programada quan el Teatre va ser destruït pel foc, però calia fer-ho amb més ambició, que fos una producció que indiqués un camí triomfal de tornada a la vida operística a Barcelona. La versió d’Espert va ser important per dos motius. El primer, per oferir una Turandot d’aire clàssic, emmarcada en una escenografia monumental —aquesta, com Aida, és una òpera que es presta a omplir l’escenari i elevar-lo—, que respirava misteri i llunyania en cada detall. De sobte, en apujar el teló, el públic entrava en el misteri de la Ciutat Prohibida de Pequín, el cor donava vida a un poble bulliciós i atemorit, i tots els detalls —el vestuari, els ornaments de les columnes, la llum de la lluna— recordaven les produccions colossals que portaven el segell de directors d’escena com Franco Zeffirelli. L’altre aspecte important era el final: Turandot, que tenia atributs de deessa, i que era moltes dones en una, va triar l’amor a través de la mort, i després del seu duet final, acceptava que l’amor era l’eternitat, i l’eternitat és en el més enllà. Per tant, se suïcidava. Va ser una tria valenta, que no traïa el desig de Puccini, però que incloïa un gir argumental que no s’indicava en el llibret.

Ara, aquesta Turandot torna al Liceu, però hi haurà aspectes que canviaran. Serà la producció de Núria Espert, però revisada en profunditat per Bàrbara Lluch, la seva neta, en l’actualitat una de les directores d’escena més demandades en el circuit operístic i teatral europeu, i que ve d’haver firmat amb èxit, per al Teatro Real, la producció d’una nova òpera sobre la gran novel·la realista del XIX espanyol, La regenta. En col·laboració amb la seva àvia, i de manera consensuada, Lluch ha tornat a aquesta Turandot icònica i n’ha revisat en profunditat alguns aspectes per, així, anar més al fons del sentit de l’òpera i aconseguir que la proposta torni a estar al dia i sigui rellevant per al públic de 2023, que, en molts aspectes, és molt diferent del de fa 25 anys. Però com que Turandot és una òpera que gira al voltant del misteri, hi ha detalls importants d’aquesta reposició que encara no es poden revelar.

Quan Espert en va estrenar la primera funció el 1999, ningú entre el públic no sabia com acabaria: aquell efecte sorpresa va ser important per generar un debat sobre un muntatge que mereixia tota l’atenció possible, i que ha adquirit estatus de clàssic amb el pas del temps. Així, d’aquesta manera, els canvis que hi introduirà Bàrbara Lluch també s’han de quedar en secret. Conservarà el mateix final? Canviarà? Hi haurà una nova explicació que justifiqui el canvi passional de la princesa, fosa en la seva capa de gel i convertida en una flor exultant de l’alba? Tot això es descobrirà el dia de l’estrena, no abans. Aquesta és, a més a més, la manera perfecta de tancar un cicle amb aquesta Turandot històrica del Liceu, que ha reviscut durant un quart de segle en el teatre i que, possiblement, ja no hi torni després del tancament de les properes 15 funcions. O potser sí: si alguna cosa té Turandot, i aquesta producció en particular, és convèncer-nos que l’impossible sempre és possible.