Verdi va haver de passar dues vegades per la censura abans d’estrenar l’òpera, amb diversos canvis significatius, però va mantenir la intenció de crear un drama musical sòlid.
El 1857, a Giuseppe Verdi ja no li quedava res per demostrar: havia acumulat una llista impressionant d’èxits —entre els quals Rigoletto, Il trovatore o La traviata—, i es podia permetre el luxe de triar projectes. Així i tot, encara el preocupaven la qualitat de les històries i la seva relació amb la música: per a Verdi, la partitura i el llibret eren peces al servei d’un engranatge molt més complet, que era la seva idea d’un teatre musical compacte i sense punts febles. Durant aquells anys, Verdi va jugar amb la idea de la gran òpera francesa —peces llargues, amb temes greus i dramatúrgia aparatosa—, però quan va arribar el moment d’Un ballo in maschera, va voler canviar la seva manera de treballar: desitjava una història senzilla —venia d’intentar compondre música per a El rei Lear, de Shakespeare, sense èxit—, i la va trobar en un drama francès d’Eugène Scribe anomenat Gustave III, ou Le bal masqué.
El text de Scribe estava inspirat en un fet real: el rei Gustau III de Suècia va ser assassinat el 1792 a l’òpera d’Estocolm, d’un tret per l’esquena. La idea del magnicidi era molt temptadora, però el més bo de la peça original era que canviava el mòbil del crim, que deixava de tenir un interès polític per ser una venjança amorosa: en aquesta història, el rei està enamorat en secret d’Amelia, la dona del seu millor amic, però decideix renunciar-hi per lleialtat. Així i tot, un equívoc fa que aquest amic cregui que la infidelitat s’ha consumat, i serà qui decideixi cometre l’assassinat per la seva pròpia mà i acabi descobrint just al final el seu greu error. Verdi, amb la col·laboració del llibretista Antonio Somma, va introduir més variables, com un element sobrenatural —l’aparició de la vident i bruixa Ulrica, que llegeix el tràgic futur al protagonista—, així com el paper central que té el ball de màscares durant tota l’òpera, un avançament del que serà el clímax final, on l’alegria i la mort s’uneixen en el mateix espai.
Verdi volia treballar en una òpera modesta, i va acabar oferint una de les fusions més perfectes i elegants entre drama ben construït i música al més alt nivell: no hi sobra un sol segon, a Un ballo in maschera, hi ha quatre àries excepcionals, un duet vigorós, diversos passatges dificultosos de coloratura per al personatge d’Oscar, un cor electritzant i algunes peces de conjunt, unides per passatges instrumentals breus però substanciosos. En unir la seva experiència amb la seva llibertat per crear, Verdi va trobar una obra perfecta… que, això no obstant, es va haver de transformar en molts aspectes sobre la marxa a causa de la censura.
Originalment, l’òpera havia de ser per al Teatro di San Carlo de Nàpols, però allà no va agradar el tema: l’assassinat d’un rei a l’escenari no li va semblar adequat al poder del Regne de les Dues Sicílies —en mans de la Casa de Borbó—, i es van demanar una sèrie de canvis inacceptables que transformaven l’òpera completament. Verdi va preferir portar el seu projecte a Roma, i encara que també allà va haver de passar per la censura, les intromissions van ser menors. Al final, Verdi i Somma van acceptar canviar la figura del rei per un noble —Gustau III passava a ser el comte Richard Warwick—, i l’acció es traslladava d’Europa a Amèrica, concretament a Boston, a canvi de mantenir la trama de la infidelitat, que és la que justifica el desenllaç tràgic.
Quan Graham Vick va treballar en aquesta producció, que ara arriba al Liceu, a partir de l’edició crítica de l’òpera —que va recuperar el llibret de Roma abans de passar per la censura—, i no la de l’estrena, que finalment va ser el febrer de 1859. Això no obstant, sí que es va utilitzar la música definitiva, en la qual Verdi va treballar després d’acceptar els canvis. A Barcelona, en canvi, la funció serà a partir de l’obra estrenada, amb el llibret ja ambientat a Boston amb nous noms per als personatges, com Riccardo (el comte), Renato (el seu amic i secretari), Samuel i Tom (els conspiradors), i també amb la partitura definitiva. Sigui en una versió o una altra, res no afecta el seu resultat: continuem al davant d’una de les grans joies del repertori verdià.