La partitura d’Antony & Cleopatra és una feina delicada, en la qual es combinen passatges turbulents d’un modernisme feroç i passatges vocals de gran exhibició lírica.
Acte I. Cleopatra, Charmian, Agrippa
«Charmian… Give me to drink mandragora»
Cleopatra pateix després de la marxa d’Antony: el seu amor és sincer i l’absència del seu home la deixa en una situació de tristesa que només pot mitigar amb pocions calmants. L’arribada d’un emissari amb notícies ens mostra la personalitat volcànica de la reina d’Egipte, que es tradueix en un llenguatge vocal de gran complexitat, amb incomptables pics aguts mentre mostra la seva emoció per saber que Antony encara és viu i la seva ràbia en conèixer també que aquest s’ha casat amb Octavia. La instrumentació d’Adams en aquest passatge és de les més riques de l’òpera, amb ressons expressionistes, minimalistes i orientalistes.
Acte I. Enobarbus, Cleopatra, Antony
«What is it you say?»
Després d’una introducció de fabulosos records wagnerians, a Alexandria es desenvolupa una escena d’alta tensió emocional. Cleopatra i Enobarbus esperen l’arribada d’Antony, el seu “emperador”. Tots dos estan determinats a combatre davant Caesar: és una situació que provoca por, però també estreny el seu amor i la seva fidelitat mútua, emocions que la partitura acompanya amb frasejos melòdics i recitatius entre la tendresa i la histèria. Un cop la parella ha segellat el seu destí, comença la batalla d’Accio, amb una fase instrumental fulgurant que mostra la reunió de les naus de guerra en el mar.
Acte II. Cleopatra, Charmian
«Show me, my women, like a queen»
Després de conèixer la mort d’Antony i la determinació de Caesar d’anar contra ella, Cleopatra comprèn que ha arribat el seu final i el d’Egipte. Demana, a les seves serventes, que la vesteixin adequadament per morir i comença una ària final de gran tristesa que mostra el costat més humà del personatge, i que torna a exigir gran capacitat d’expressió narrativa per part de la soprano, que ha de pujar i baixar contínuament pels extrems més dificultosos de la seva tessitura. L’orquestració, aquí, es torna expressiva i culminant, a l’altura d’un clímax que, no per conegut, resulta menys commovedor.