Prenent els dos temes principals de l’obra de Shakespeare —un drama amorós entre dos adults complexos i una història militar que va canviar el món—, Adams construeix, amb la col·laboració de la directora d’escena Elkhanah Pulitzer, una òpera amb lectures metafòriques que ens parla de la set de poder i la força irracional de les passions. La producció d’Elkhanah Pulitzer presenta Cleopatra com una estrella d’un altre temps, una influencer que desperta un tèrbol espai emocional d’admiració i odi.
Antoni i Cleòpatra, la tragèdia de 1606 en la qual es basa l’òpera de John Adams, és una de les més complexes de l’obra de William Shakespeare, perquè articula dues trames molt diferents encara que íntimament relacionades: d’una banda, hi ha la història d’amor de la parella protagonista, que acaba de manera nefasta, i d’una altra és un drama polític que gira al voltant del naixement de l’imperi romà, amb la concentració del poder absolut en mans del jove Octavi August després de la derrota del general rebel Marc Antoni i la conquesta d’Egipte després de la mort de Cleòpatra, l’última reina. És cert que la història completa necessita aquests dos arguments complementaris, perquè la mort dels amants és conseqüència d’una derrota militar i de la seva incapacitat per consolidar un poder tan gran com la seva passió amorosa, però al llarg del temps, tant en les arts com en l’estudi històric, sempre s’ha tendit a donar un enfocament dominant que eclipsava l’altre: si s’explicava el romanç, s’obviava com va arribar a canviar el món després de la victòria de Roma; si es posava l’èmfasi en la geopolítica, semblava com si la història d’amor fos un teló de fons anecdòtic. El geni de Shakespeare s’adverteix, per tant, en el bon equilibri que aconsegueix entre aquestes dues circumstàncies, i que va ser un factor decisiu que va atreure l’atenció d’Adams per treballar en l’òpera, perquè també dona una gran importància a Cèsar, el personatge que representa Octavi August, i que tanca brillantment un tortuós triangle eroticomilitar.
Però més enllà de la riquesa de l’acció, hi havia una altra circumstància que va atreure Adams d’una manera poderosa: les correspondències contemporànies que podien extreure’s d’aquesta història. Per exemple, defensa que el perfil de Cèsar s’acosta al d’un egòlatra messiànic que es creu elegit per un poder superior per millorar un món que no funciona, una personalitat equivalent a la de molts gurus tecnològics de Silicon Valley o dictadors amb afany imperialista dels nostres temps. Mentrestant, la història d’amor d’Antoni i Cleòpatra s’allunya del clixé romàntic per presentar totes les parts fosques d’una relació complexa. Adams apunta que tots dos personatges ja eren grans quan es van enamorar: ell tenia més de 40 anys i era un general en el final de la seva vida militar, mentre que ella havia superat els 30 i era mare; no eren adolescents ingenus, sinó figures poderoses amb personalitats fortes, modelades pel rigor del temps. Cleòpatra és gelosa, rancorosa i ardent, desitja la mort de Marc Antoni quan se sent traïda, però alhora mataria per ell; Marc Antoni viu amb el conflicte entre servir Roma o abandonar-se a una passió eròtica més intensa que la que mai va haver conegut, i els seus dubtes també el porten a la decepció i a l’engany. En l’art pictòric, l’amor i la sexualitat solen representar-se de manera unidimensional, però en la vida real són d’una complexitat tortuosa que Shakespeare va saber representar amb un mestratge fascinant.
Quan John Adams va concloure la composició de l’òpera i va començar el procés de traslladar-la al directe, va prendre una decisió important en la seva carrera: per primera vegada, no l’estrenaria amb Peter Sellars, el director d’escena amb el qual havia treballat durant més de 25 anys, sinó que va buscar el suport d’un equip nou liderat per Elkhanah Pulitzer, a qui Adams coneixia per la seva intervenció a la San Francisco Opera i altres teatres del circuit d’Amèrica del Nord. Pulitzer, de fet, va dirigir el 2017 una nova producció per a l’òpera de Los Angeles de Nixon in Xina, el títol amb el qual John Adams es va iniciar en el gènere el 1987: si algú coneixia prou la seva música i les seves idees per afrontar una tasca d’aquesta altura, sens dubte era ella. Adams volia treballar amb una dona, a més, per reforçar al personatge de Cleopatra. El procés va ser acurat, i amb l’ajuda de la dramaturga Lucia Scheckner, es van revisar tots els aspectes teatrals d’Antony & Cleopatra, començant pel llibret i continuant per la representació escènica que finalment es va consensuar per a l’estrena de 2022.
En aparença, l’òpera té lloc en el seu veritable temps, al voltant de l’any 30 aC, però en realitat acaba semblant-se a una recreació del món antic a partir de diverses mirades recents en l’art, tant el cinema com la pintura: Cleopatra vesteix de manera sumptuosa, com apareix en infinitat de quadres de finals del segle XIX o en la mítica pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz que va protagonitzar Elizabeth Taylor, i molts escenaris apareixen embolcallats en una boira misteriosa pròpia de les representacions mítiques. Alhora, personatges com Caesar vesteixen com a militars d’avui: s’aconsegueix, doncs, una superposició entre un pla antic, misteriós, i un altre pla real i feroç.
La base que recorre la producció es resumeix en dues idees. La primera, que els líders ambiciosos del passat llunyà no són diferents dels d’avui dia: en la producció es relaciona l’auge del totalitarisme a Itàlia i Alemanya en la dècada del 1930 amb l’ambició d’Octavi August, a partir d’imatges en blanc i negre creades per Bill Morrison, un dels grans realitzadors de cinema d’avantguarda de les últimes dècades. I la segona idea és que tant Antony com Cleopatra, que es mostren al final del primer acte com a déus davant del poble d’Egipte, són també una metàfora de la nostra actual cultura de la celebritat: ell és un heroi envejable fins i tot en el seu final tràgic, i ella una estrella del pop, una influencer de carisma magnètic. Així, tot barrejant l’eròtica del poder i el poder de la seducció —que són, al cap i a la fi, la mateixa cosa—, Antony & Cleopatra troba el seu espai privilegiat en la creació cultural contemporània.