Antony & Cleopatra és un encàrrec de l’òpera de San Francisco, el Gran Teatre del Liceu i el MET de Nova York en el qual John Adams ha treballat durant més de quatre anys. A partir del drama homònim de Shakespeare, el compositor ha treballat en un llibret literari i en una partitura vibrant, expressionista i d’alè llarg que fon tradició i avantguarda, així com sentiments actuals amb emocions eternes.
Mentre componia la seva òpera anterior, Girls of the Golden West —una història situada en els anys de la febre de l’or—, John Adams es va adonar d’un detall: a mitjan segle XIX, el teatre de Shakespeare era un entreteniment molt estès en el salvatge oest. En aquella òpera, va decidir introduir una escena de Macbeth, i el que inicialment havia estat una curiositat per ampliar el context de la trama, va acabar convertint-se en una obsessió: quan va començar a pensar en una nova òpera —un encàrrec conjunt de la San Francisco Opera, el Gran Teatre del Liceu i el MET de Nova York—, es va decantar finalment per adaptar Shakespeare. De les moltes opcions possibles, es va decantar per Antoni i Cleòpatra perquè era, en opinió d’Adams, una obra amb equivalències amb el present. El que no sabia Adams era que s’embarcava en un projecte exigent en el qual es reinventaria a si mateix com a artista.
Amb 76 anys, John Adams (Worcester, Massachusetts, 1947), és un músic amb una carrera plenament perfilada. Ha escrit sis òperes, un musical, dos oratoris i, entre els seus títols, hi ha diversos clàssics indiscutibles de la música contemporània del pas del segle XX al XXI, com Nixon in Xina, una òpera construïda a partir d’un llenguatge minimalista que s’ha convertit en una presència habitual en el repertori mundial més arriscat. En les estrenes de totes les seves òperes, Adams sempre havia treballat amb un mateix equip: el director d’escena Peter Sellars i la llibretista Alice Goodman. Però amb Antony & Cleopatra va decidir dur a terme el treball d’escriptura literària ell mateix: durant un any, va estar revisant el text de Shakespeare, ampliant-lo amb lectures de clàssics llatins del segle I a.C. —les Vides paral·leles de Plutarc, l’Eneida de Virgili—, per, d’aquesta manera, ampliar el context històric de la relació amorosa entre Cleòpatra i Marc Antoni, que normalment s’ha presentat en l’art com un drama sentimental, i no com un episodi polític amenaçat per l’ombra imperial d’Octavi August.
A John Adams, com a Shakespeare, l’interessava connectar la història militar de Roma —el pas de la República a l’Imperi, quan Octavi concentra el poder absolut— amb la relació complicada entre la reina d’Egipte i el general romà que desafia a la seva pàtria per amor. El text d’Adams segueix de prop l’obra de Shakespeare, però no es conforma de prendre els versos directament, sinó que la reescriu amb un llenguatge tant torrencial com literari, per aprofundir en la modernitat dels personatges. Aquest procés, de manera decisiva, també va portar Adams a buscar un llenguatge musical que no és freqüent en la seva trajectòria: habitualment, se l’ha considerat un membre de la família minimalista americana, però aquí les fonts són diferents. Les frases llargues del text han portat Adams a compondre línies melòdiques extenses i en contínua transformació, i a trobar un equilibri elegant entre la dissonància atonal i un llenguatge tradicional tensat que en alguns moments recorda Wagner, Strauss, Britten o contemporanis més joves com Thomas Adès.
Antony & Cleopatra és una obra nova, desconeguda, per tant, per gairebé tothom, i que la primera vegada que s’escolta planteja la lògica dificultat d’enfrontar-se sense referències prèvies a una música certament exigent. Però el que al principi sembla tortuós, les següents vegades —o si s’hi para molta atenció en el contacte inicial— es revela com un treball delicat, de bellesa subtil en els moments lírics, i vigorós quan els personatges desfermen les seves passions més violentes —ira, ambició, traïció, afany de venjança—, i que acaba revelant-se com el que és: una obra major de l’òpera del segle XXI, l’actualització d’una història clàssica que basteix un pont sòlid entre una tradició coneguda i una modernitat plenament justificada.