Les grans emocions d’'Aida' també s’expressen a través d’una música extraordinària. Des de l’ària «Celeste Aida» fins a la monumental Marxa triomfal o l’emotiva «O patria mia», Verdi construeix alguns dels moments més memorables de la història de l’òpera. Descobreix tres fragments imprescindibles per entendre la força dramàtica i musical d’aquesta obra mestra.
Acte I, Radamès
«Celeste Aida»
Quan arriba la notícia que Etiòpia ha llançat un atac contra Egipte, el soldat Radamès expressa el seu desig que el Faraó el nomeni responsable de l’exèrcit per així culminar dos desitjos: servir la seva pàtria, però també conquerir la glòria per poder casar-se amb la seva estimada Aida i asseure-la «en un tron proper al sol». Aquesta ària apassionada, de construcció lenta però creixent fins a culminar en un do de pit heroic, és una de les més apreciades pels tenors lírics, ja que els dona l’oportunitat d’exhibir tècnica, bellesa i potència vocal, però amb un altíssim nivell d’exigència, perquè sona gairebé al principi de l’obra, sense donar temps per escalfar la veu.
Acte II, orquestra i cor
«Gloria a l’Egitto»
Aquest llarg fragment, que sol estendre’s durant 12 minuts, és la marxa triomfal amb què l’exèrcit egipci desfila després de la seva victòria sobre les forces etíops del rei Amonasro. Comença amb un motiu cerimonial acompanyat pel cor i, al cap d’uns minuts, irromp la popular fanfàrria que entonen les trompes, una de les melodies més conegudes de tot el repertori històric d’òpera. La desfilada que ve a continuació és en realitat un ballet amb el qual Verdi va complir amb una de les convencions de la gran òpera francesa del segle XIX, que sempre incloïa una peça de dansa en el segon o tercer acte, i que ajudava a crear sensació de monumentalitat en l’obra.
Acte III, Aida
«O patria mia»
El final del tercer acte culmina amb l’exposició diàfana i apassionada del conflicte que aboca a la protagonista a una situació impossible: ha de triar entre l’amor per Radamès o l’amor per la seva pàtria. Ha de fugir amb el seu pare o quedar-se amb l’home a qui ha lliurat el seu cor? Aquesta és una ària breu, però d’extrema dificultat, que al llarg de la història ha estat una prova de foc per a totes les sopranos liricodramàtiques. «O patria mia» no només condensa una emoció molt complicada de gestionar, sinó que ha de ser cantada amb una tècnica perfecta, amb un agut final gairebé en pianissimo que ha de sonar com una súplica desesperada a un déu que es nega a escoltar-nos.