Per què 'Aida' és una de les grans obres mestres de Verdi?

Aida és, en tots els sentits possibles, una de les òperes més grans de tots els temps. Des de la seva estrena el 24 de desembre de 1871, en una localització tan insòlita i alhora tan apropiada per a la seva història com el Caire, aquesta obra mestra de Verdi no ha deixat de figurar en l’extrem més elevat de la piràmide del cànon líric. És un dels títols més estimats pel públic —i temuts per les grans estrelles del cant, atesa la seva increïble exigència vocal—, inclou alguns dels fragments musicals més coneguts, no només del seu compositor o del repertori operístic, sinó també de la música occidental. A més, requereix una producció grandiosa: el drama d’Aida es desenvolupa entre grans monuments, inclou una desfilada triomfal, trompetes ressonants i, finalment, un desenllaç tràgic que sempre ha estat commovedor. Més enllà de tot això, i per si encara no n’hi hagués prou, Aida parla de la guerra, l’odi, la gelosia, l’enyorança de la pàtria i de l’única força superior que venç totes les altres: l’amor pur i sincer que es manté constant més enllà de la mort. Més de 150 anys després de la seva primera funció, Aida ens continua sorprenent amb la seva força imparable.

«El Liceu comença la seva nova temporada amb una de les òperes més estimades de Verdi i de tots els temps, una intensa tragèdia d’amor ambientada a l’antic Egipte.»

La grandesa d’aquesta òpera es pot explicar a partir de l’evolució musical i teatral de Verdi. A principis de la dècada de 1860, el compositor començava a deixar enrere l’època que, amb amargor, havia anomenat els seus anys de galera —és a dir, de treball forçat, de captivitat—; aquella etapa en què escrivia a preu fet i estrenava òperes sense descans per guanyar-se la vida. Però, amb l’èxit de La traviata, Rigoletto i, sobretot, Il trovatore, Verdi va trobar per fi seguretat econòmica i un estatus que li va permetre acostar-se a l’òpera sense presses ni pressió. El seu ideal artístic implicava trobar la forma d’integrar de manera íntima i natural la música i el teatre. Buscava bones històries, textos òptims i flexibilitat per compondre amb cura i preparar bé els assajos de les estrenes. Això no ho va poder aconseguir plenament fins a La forza del destino (1862), i en els deu anys següents Verdi només va compondre dues òperes més: la seva grand opéra a l’estil francès, Don Carlos (1867), i Aida, que és la culminació d’aquest període madur, dramàtic i monumental.

Una història d'amor a l’Egipte dels faraons

Quan Verdi va estar treballant a l’Òpera de París després de rebre l'encàrrec de Don Carlos, va conèixer un personatge singular, Camille du Locle, el secretari del teatre. Du Locle estava fascinat per les històries ambientades en llocs exòtics —anys més tard, va tenir un paper clau en la gestació de Carmen de Georges Bizet, ni més ni menys—, i en un viatge a Egipte va descobrir un llibre de relats escrit per un arqueòleg francès anomenat Auguste Mariette en què ja apareixia l’esclava Aida. A Verdi el va atreure la història perquè tenia tot el que li interessava: passions exaltades i un triangle amorós irresoluble. Al final, es va decidir a treballar en una versió pròpia d’Aida, sobretot quan el virrei d’Egipte, que era un gran aficionat a l’òpera, li va fer una oferta econòmica que no podia rebutjar —amb el canvi actual serien un milió i mig d’euros— perquè la nova obra s’estrenés en el seu nou teatre del Caire i coincidís, a més, amb la inauguració de la principal obra d’enginyeria del seu temps, el canal de Suez.

«La producció estarà dirigida per l’artista audiovisual Shirin Neshat, que evita recrear la típica monumentalitat associada a Aida per explorar els seus conflictes morals.»

Verdi va decidir treballar amb el llibretista Antonio Ghislanzoni, que va reescriure de forma lliure el relat de Mariette amb l’estricta supervisió de Verdi i el va transformar en una de les tragèdies d’amor més famoses de tots els temps. L’acció se situa en l’antic Egipte, en un moment d’alta tensió política, ja que la veïna Etiòpia ha decidit declarar la guerra. El soldat Radamès serà l'encarregat de liderar l’exèrcit: ho fa per amor al seu país, però també pel seu desig de conquerir la glòria i casar-se amb Aida, una bella esclava al servei d’Amneris, la filla del faraó. Amneris també està enamorada de Radamès, però sospita que ell té una altra preferència, fins que descobreix que la seva rival és Aida, que, a més, guarda un secret: ella és en realitat la filla del rei Amonasro d’Etiòpia, que ha envaït Egipte per rescatar-la. Però Radamès obté la victòria en el camp de batalla i entre el seu botí de guerra porta nombrosos presos. Un d’entre ells és Amonasro, que oculta la seva veritable identitat. Només Aida és capaç de reconèixer-lo. El rei etíop intentarà utilitzar l’amor que Radamès sent per Aida perquè aquesta aconsegueixi obtenir secrets militars que l’ajudin a fugir, i la princesa/esclava es veu atrapada pel gran conflicte de l’òpera: ha de prioritzar l’amor a la pàtria o el seu amor per Radamès? Aida fuig gràcies a l’ajuda del seu estimat, que és acusat de traïció i condemnat a mort. Amneris obté així la seva venjança. Al final de l’òpera, però, Aida torna i es reuneix amb Radamès a la tomba on serà enterrat en vida: així, podran estar junts per tota l’eternitat.

Un apassionant duel de dives

Aida és una òpera d’una grandíssima dificultat per als cantants. Radamès ha de cantar la seva primera ària just al començament, i el moment més emblemàtic de la protagonista arriba gairebé al final, quan la soprano ja ha acumulat molt d’esforç. Hi ha escenes corals i duets d’alt voltatge. Per tant, és una peça que requereix talents extraordinaris si es vol representar al més alt nivell.

Però això no serà un problema a les funcions amb què el Liceu iniciarà la seva temporada 2026-2027. Tindrem fins a quatre sopranos dramàtiques en el paper titular, amb la presència de la imponent diva russa Anna Netrebko —que cantarà en quatre dates, inclosa la de l’estrena—, així com d’Anna Pirozzi, Olga Maslova (sis funcions cadascuna) i Ewa Plonka. En el paper de Radamès tindrem tres tenors spinto de primeríssima categoria internacional: el polonès Piotr Beczała, ja consolidat com un clàssic del Liceu, i els armenis Yusif Eyvazov i Arsen Soghomonyan.

«La soprano russa Anna Netrebko, la gran diva del segle XXI, lidera un repartiment ampli i experimentat en el qual destaquen el tenor Piotr Beczała i la soprano Anna Pirozzi.»

El rol d’Amneris, escrit per a mezzosoprano, i que requereix un gran equilibri amb el d’Aida, en el seu aferrissat duel del segon acte, serà defensat per tres figures amb experiència: Ekaterina Semenchuk, Ksenia Dudnikova i Fiorenza Cedolins. Finalment, els papers per a veu greu que encarnen el Faraó i Amonasro els cantaran, respectivament, tres baixos —Riccardo Fassi, George Andguladze i Vittorio De Campo— i tres barítons, Artur Ruciński, Igor Golovatenko i Àngel Òdena. La resta de papers menors se’ls repartiran Moisés Marín (el Missatger), Carmen Buendía i Núria Vilà (les sacerdotesses) i els baixos Alexander Köpeczi, Giorgi Manoshvili i Simón Orfila (Ramfis). L’orquestra estarà dirigida pels mestres Antonello Manacorda i Josep Gil.

Una reflexió sobre la guerra i l’odi

Al costat del magnífic repartiment vocal, l’al·licient artístic més important de les pròximes funcions d’Aida al Liceu és la producció, que trenca amb molts estereotips lligats tradicionalment a aquesta òpera: la grandiositat dels decorats, la populosa marxa triomfal, el vestuari fastuós i fins i tot la decoració inspirada en l’antic Egipte. La responsable de la proposta que veurem a Barcelona és una de les artistes audiovisuals més importants de les últimes dècades, la iraniana Shirin Neshat, establerta a Nova York des de la dècada de 1970. Fotògrafa, cineasta —guardonada amb el Lleó de Plata de Venècia a la millor direcció el 2009 per la seva pel·lícula Dones sense homes— i creadora multimèdia, amb Aida ha fet la seva primera incursió en la direcció d’escena operística. Aquesta producció és un encàrrec original del Festival de Salzburg que finalment es va concretar a l’Òpera de París i que parteix d’una idea central: el conflicte interior dels personatges és més important que el marc monumental de la història. Qui és Aida? És una esclava o una princesa? És lliure de triar el seu destí? Com és realment la relació amb el seu pare? Com d’intens és el seu amor per Radamès?

«La visió de Neshat aporta una mirada femenina original i se centra en la insensatesa de la guerra que divideix dos pobles i impedeix que el seu protagonista pugui ser lliure.»

Shirin Neshat sempre ha introduït una mirada femenina en el seu treball, i un dels temes recurrents en la seva obra és el paper que té la dona en la societat, més especialment als països musulmans. I aquesta mirada sempre es projecta d'acord amb la resta de conflictes del seu temps. D’aquesta manera, en aquesta producció d’Aida també ha volgut donar la màxima importància a un altre tema de fons: l’odi irracional que senten els personatges cap a l’estranger, cap als que són diferents. En aquesta òpera és essencial la guerra entre Egipte i Etiòpia, un conflicte sense sentit, sense honor, que només provoca odi i impossibilita la reconciliació i un futur pròsper. Per això, la producció de Neshat està embolicada en una atmosfera fosca i pessimista, i en lloc de centrar-se en la glòria del vencedor, il·lustra la caiguda imminent d’una civilització. En aquesta proposta no hi ha grans monuments, sinó una estructura central amb forma de gran pedra mòbil que serveix per crear tots els escenaris —el temple, la tomba, el palau—, i moltes al·legories sobre la condició humana es resolen amb un elegant i intel·ligent ús de projeccions en vídeo i una il·luminació en què domina el clarobscur. Tot i que la lectura política i social és clara, Neshat no ha volgut centrar-la en cap cas històric o actual concret: la seva meditació moral és àmplia, traslladable a Europa, Orient Mitjà o el món sencer, i parteix de la idea que l’odi i el conflicte ens corroeixen sense aportar cap solució o esperança. Exactament com succeeix a l’òpera.

Les properes funcions d’Aida al Liceu ens proposen, per tant, una experiència que apel·la simultàniament a la intel·ligència i als sentits: una proposta artística excel·lent i una presentació de l'òpera que ens anima a percebre-la des d’una perspectiva diferent de la tradicional, demostrant que la vitalitat que mostra l’obra mestra de Verdi no és només deguda a les seves àries sublims, sinó també a l’actualitat dels conflictes i les passions que el van inspirar a escriure una música tan extraordinària.