'Aida' de Giuseppe Verdi torna al Gran Teatre del Liceu en una producció de Shirin Neshat que ofereix una mirada contemporània sobre un dels grans títols de la història de l'òpera. Més enllà de l'espectacle monumental, aquesta obra és una reflexió sobre l'amor, el poder, la identitat i la llibertat, amb una de les partitures més extraordinàries del repertori operístic.
La veritable història d’Aida es podria resumir així: els imperis cauen, però les veus que estimen romanen. No ens parla del triomf dels exèrcits ni de la magnificència dels temples, sinó d’aquelles persones que, enmig del soroll de la història, s’atreveixen a defensar la fragilitat del seu desig.
El Gran Teatre del Liceu obre la temporada amb una de les grans arquitectures musicals de Giuseppe Verdi, confiada a un repartiment excepcional. Però aquesta inauguració és també l’encontre entre dues sensibilitats separades per més d’un segle: la del creador de Busseto, que va convertir l’òpera en la consciència moral del seu temps, i la de Shirin Neshat, artista que ha fet de la imatge un territori de resistència davant qualsevol forma de dominació.
Aquesta producció, nascuda al Festival de Salzburg, desposseeix Aida de l’exotisme acumulat per la tradició i revela un Egipte lluny del decorat, convertit en un estat de l’ànima; el desert, en un espai interior, i el temple, en la metàfora de tots els sistemes que transformen la fe en autoritat i l’autoritat en silenci. Tot allò que semblava llunyà s’acosta sobtadament al nostre present.
L’obra de Verdi parla, en realitat, d’una frontera. No només la que separa Egipte d’Etiòpia, sinó aquella que separa l’individu de les identitats que li són imposades. Aida és estrangera abans fins i tot de ser esclava. Radamès és presoner abans fins i tot de ser condemnat. Tots dos descobreixen que l’amor és l’únic territori que els estats no poden cartografiar i, precisament per això, esdevé una amenaça. Quan el poder necessita convertir els éssers humans en símbols, estimar es transforma en un acte radical de llibertat.
Verdi construeix aquesta tragèdia com un extraordinari joc de miralls. A l’exterior, la brillantor de les marxes triomfals, les cerimònies i els himnes de victòria; a l’interior, el batec silenciós de quatre ànimes incapaces de reconciliar el deure amb la consciència. Potser cap altra òpera seva contraposa amb tanta força la grandesa pública i la devastació íntima. Com més aclama el poble els vencedors, més profund és el silenci dels derrotats. És en aquest espai invisible on la música troba la seva veritat més commovedora.
La mirada de Shirin Neshat accentua aquesta paradoxa amb una bellesa que mai no és decorativa. Les seves imatges semblen sorgides d’una memòria ancestral: cossos que escriuen allò que les paraules no poden dir, ombres que custodien records, espais buits que ressonen com si fossin temples interiors. La seva posada en escena no il·lustra la música, la respira. Fa que cada gest contingui la memòria de tots els exilis i que cada silenci pesi tant com un crit.
Quan Aida i Radamès són sepultats vius, no entren únicament en una tomba. Travessen el llindar d’un món governat pel poder per habitar un espai on només la fidelitat a un mateix continua essent possible. La pedra que els empresona es transforma en refugi; la foscor, en una llum inesperada. Verdi converteix la mort en transcendència. Neshat hi descobreix, també, una forma d’alliberament.
Shirin Neshat converteix Aida en un ritual contemporani que ens recorda que els imperis, les guerres i els dogmes pertanyen al temps, mentre que l’amor, quan s’atreveix a desafiar-los, pertany a la memòria profunda de la humanitat.
Víctor Garcia de Gomar
Director artístic del Gran Teatre del Liceu