'Falstaff' de Verdi clou la temporada del Liceu amb Josep Pons

El Gran Teatre del Liceu tanca la temporada operística 25/26 amb Falstaff de Verdi, del 9 al 19 de juliol, amb direcció d’escena de Laurent Pelly i Josep Pons a la batuta.

Falstaff és l’última de les 24 òperes de Verdi, el seu fabulós comiat després de més de 50 anys de trajectòria. Es va estrenar a principis de 1893 a Milà, quan Verdi estava a punt de fer 80 anys. Es tracta d’una comèdia i de la segona col·laboració de Verdi amb el llibretista Arrigo Boito, que es va basar en les obres Les alegres comares de Windsor i Enric IV de William Shakespeare per escriure l’obra.

El repartiment està liderat pels millors Falstaff de la seva generació: els barítons italians Luca Salsi i Ambrogio Maestri. Seran vuit funcions del 9 al 19 de juliol, amb direcció musical de Josep Pons, que s’acomiada aquesta temporada del càrrec de director musical del Liceu després de 14 anys. Es tracta d’una coproducció original del Teatro Real de Madrid, en col·laboració amb el Théâtre Royal de La Monnaie de Brussel·les, l’Opéra National de Bordeaux i la Tokyo Nikikai Opera Foundation.

Amb Falstaff, Verdi va assolir la síntesi total entre música i teatre. Són moltes les obres verdianes que aconsegueixen l’excel·lència en la unió de text, música i vol dramàtic —La traviata, Don Carlos, Aida o Otello de 1887, l’òpera que va fer possible que també existís Falstaff, amb llibret d’Arrigo Boito—. Però amb el seu darrer títol, Verdi es va permetre sortir de les convencions i donar-se el caprici d’acabar la seva carrera, després d’una vida dedicada a la tragèdia, amb una comèdia: una peça d’embolics i bon humor.

Després del triomf d’Otello (1887), Verdi va recuperar un entusiasme per l’òpera que semblava haver deixat enrere. Després de l’estrena d’Aida (1871), el compositor havia abandonat el gènere durant més de quinze anys, però va decidir tornar-hi en descobrir el llibret excepcional d’Arrigo Boito, basat en l’obra de William Shakespeare, l’autor que Verdi considerava el cim del teatre. L’èxit d’Otello va consolidar la complicitat entre tots dos, i Boito el va convèncer d’afrontar un nou projecte inspirat també en Shakespeare. Aquesta vegada, va triar Falstaff, un personatge que apareix a Les alegres comares de Windsor i a les dues parts d’Enric IV.

Argument

Sir John Falstaff, un cavaller envellit, arruïnat i convençut que encara conserva un gran poder de seducció, idea un pla per resoldre els seus problemes econòmics: conquerir alhora dues dames benestants de Windsor, Alice Ford i Meg Page. Però les dues amigues descobreixen que han rebut cartes d’amor idèntiques i decideixen unir forces per donar-li una lliçó.

Mentre Falstaff cau de ple en el parany, el gelós Ford sospita de la fidelitat de la seva esposa i alimenta una cadena de malentesos. Els enganys es multipliquen fins que Falstaff acaba amagat dins d'un cove de roba bruta i és llançat al riu.

La broma culmina en una trobada nocturna al bosc de Windsor, on els habitants del poble, disfressats de fades i esperits, fan creure a Falstaff que està envoltat d'éssers sobrenaturals. Paral·lelament, la jove Nannetta aconsegueix casar-se amb el seu estimat, Fenton, malgrat els plans del seu pare de prometre-la al doctor Caius.

Quan tots els enganys surten a la llum, Falstaff accepta amb bon humor que ha estat víctima de les seves pròpies il·lusions. L'òpera es tanca amb una fuga coral memorable en què Verdi fa culminar la seva carrera operística amb una celebració de l'humor i de la condició humana: «Tutto nel mondo è burla» («Tot al món és una broma»).

L’alegre comiat de Josep Pons amb un magnífic elenc

En aquestes funcions al Liceu, el paper protagonista —sempre reservat per a baixos-barítons de llarga experiència i presència física imponent— el defensen dos especialistes: els italians Luca Salsi i Ambrogio Maestri. Amb ells, hi ha les sopranos Carolina López Moreno i Roberta Mantegna com la senyora Ford, les mezzosopranos Gemma Coma-Alabert i Laura Vila com la senyora Meg Page, i les també mezzosopranos Daniela Barcellona i Marianna Pizzolato com la senyora Quickly. El quart paper femení, Nannetta, per a soprano lírica, el cantaran Serena Sáenz i Maria Miró. En els rols masculins hi trobem el baríton Lucas Meachem com el senyor Ford, i els tenors Santiago Ballerini i César Cortés com a Fenton. El tenor Josep Fadó és el doctor Caius, i els criats de Falstaff, Bardolfo i Pistola, són, respectivament, Pablo García-López i Alessio Cacciamani.

En tot cas, entre l’equip artístic hi ha una figura que, de manera excepcional, acapara una bona part del protagonisme en aquestes funcions. Josep Pons, que ha estat director musical del Liceu des de l’any 2013, s’acomiada del càrrec amb una òpera a la seva mida: exigent per a l’orquestra, que equilibra a la perfecció els llenguatges del romanticisme i del primer modernisme i que té un valor simbòlic especial.

La producció de Laurent Pelly

En les pròximes vuit funcions de Falstaff de Verdi, el Liceu presenta la proposta signada per Laurent Pelly, una producció original del Teatro Real de Madrid que es manté fidel al desig de Verdi: ser teatre en l’expressió més alta. Pelly és un gran especialista en comèdies, i a Falstaff emmarca els personatges en entorns realistes que permeten potenciar totes les situacions teatrals i provocar tots els efectes que cerca l’obra: la vergonya aliena que sentim per Falstaff, l’admiració que ens causa la intel·ligència de les comares, la sensació d’embolic impossible de resoldre, l’atmosfera màgica del final del tercer acte, etc.

La taverna on viu Falstaff es converteix en aquesta producció en un bar restaurant a la manera antiga, barroc, recarregat d’ampolles i miralls, mentre que les escenes a Windsor tenen lloc en un espai interior amb forma de laberint o d’escala d’Escher: les situacions es compliquen allà dins, fins que finalment es resolen a l’exterior, al bosc del tercer acte. Allà és on Pelly arriba al moment estèticament més bell i on es permet un detall conceptual brillant: al final de l’òpera, quan Falstaff pronuncia les seves famoses últimes paraules —«Tot en el món és una burla»—, l’escenari mostra un mirall gegant en el qual es reflecteix tota la platea. Shakespeare deia que el món és un gran escenari, i aquesta producció recull aquesta idea: Falstaff porta la música i el teatre a una fusió plena d’humanitat i emoció, que transcendeix l’escenari. Verdi hi aconsegueix una obra d’una gran solidesa, que, més enllà de la popularitat de les seves àries, confirma la maduresa i la grandesa del seu darrer període creatiu.

Moments musicals clau

Falstaff no és una òpera de grans àries en solitari, sinó d’un teixit continu on els moments individuals són escassos però molt significatius. Al final del primer acte, en el monòleg L’onore! Ladri!, Falstaff retreu als seus criats la manca de sentit de l’honor. És un passatge que Arrigo Boito adapta directament d’Enric IV de William Shakespeare i que amplia l’argument de Les alegres comares de Windsor. Serveix per dibuixar de manera molt completa el personatge: cínic però no malvat, fanfarró però amb una certa noblesa. Alhora, exigeix a l’intèrpret una forta implicació dramàtica més enllà del cant.

Després dels múltiples enganys i humiliacions, Falstaff assumeix la situació amb humor i comprèn la naturalesa enganyosa del món. Aquest moment culmina al tercer acte amb Tutto nel mondo è burla, en una fuga coral que Verdi construeix amb gran mestria, utilitzant una forma antiga per tancar la seva òpera més innovadora. El resultat és una escena enèrgica i lluminosa, en què tots els personatges s’uneixen al cor final per celebrar una mirada irònica i optimista sobre la condició humana.

Amb el suport de: 

Falstaff del Liceu a OperaVision

La producció de Falstaff d’aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu es retransmetrà a OperaVision el 24 de juliol a les 19 h, i posteriorment estarà disponible a la plataforma durant sis mesos.

Amb el suport del programa EU Creative Europe, OperaVision permet descobrir la diversitat del teatre musical, incloent-hi òpera, opereta, musicals, dansa i concerts, amb subtítols disponibles per entendre l’acció, independentment de l’idioma. A més, la plataforma destaca pel seu contingut exclusiu i els vídeos entre bastidors, així com pel seu suport als artistes emergents, oferint un accés únic al procés creatiu i a la nova generació de talents del món de l’òpera.

Co-funded by the European Union