El conte original de Perrault era ple de màgia —les sabates de vidre, la carabassa transformada en carrossa—, però aquest toc sobrenatural no hi és, a La cenerentola: és una òpera d’un temps il·lustrat que rebutja la superstició. Tot i això, Jacopo Ferretti va presentar un llibret ben articulat, amb molts girs humorístics, que va servir de base perquè Rossini compongués una de les seves òperes còmiques més brillants i estimades. Després d’una estrena tèbia, va conquerir el món.
Un dels aspectes que sorprenen més quan ens acostem a La cenerentola per primera vegada, és la gran diferència que hi ha entre l’argument de l’òpera i el conte clàssic de Perrault. En el conte, com sabem, la màgia és un element central: la fada padrina transforma la protagonista en una jove elegant amb unes precioses sabates de vidre, i converteix una carabassa en una carrossa i uns ratolins en uns patges. Però en aquesta òpera gairebé no hi ha res d’això —ni tan sols les sabates, substituïdes per uns braçalets—, la qual cosa significa que el que queda, més que una història fantàstica, és una comèdia d’embolic amb un cert to agredolç —per això el llibretista, Jacopo Ferreti, va optar per descriure-la com a melodramma giocoso—, i que s’acostés al conte de Perrault des d’una posició racionalista.
La cenerentola, estrenada a Roma el gener de 1817, és una òpera frontissa en la carrera de Rossini, ja que se situa en un punt mitjà entre el seu debut fulgurant el 1810 i la seva retirada prematura el 1829. Però també ho és per un altre motiu més important: va ser la seva última gran òpera bufa, composta després d’Il barbiere di Siviglia —senyal, per tant, de l’estat de gràcia que travessava Rossini— abans de plantejar-se treballar definitivament en un tipus d’òpera més dramàtica. Rossini era l’estrella de la música europea i les seves estrenes es comptaven per triomfs, i va arribar a La cenerentola per accident: Ferreti havia adaptat un llibret a partir de dos textos previs —que s’havien transformat en òperes d’èxit compostes per Nicolas Isouard i Stefano Pavesi—, i va presentar una comèdia impecable a la qual només faltava música.
“Estúpid! Abans que s’acabi el carnaval, tothom se n’haurà enamorat, abans que s’acabi l’any l’estaran cantant des de Lilibèon fins a Dora, i en dos anys agradarà a França i sorprendrà els anglesos. Els empresaris s’hi barallaran i, el que és més important, també les prima donnas.”
Rossini, en una carta al llibretista Ferretti.
En els materials en què es va inspirar ja s’havien llimat les referències sobrenaturals que hi havia en el conte de Perrault, perquè eren producte de l’Europa il·lustrada, que dipositava la fe en la raó i el sentit comú, i rebutjava la superstició. És més: Ferreti fins i tot es va avançar a la censura del Vaticà eliminant-ne no solament les superxeries, sinó també les sabates de vidre, ja que sabia que mostrar un peu femení a Roma —o fins i tot un turmell— hauria estat inadmissible a l’òpera papal. Aquest va ser el material que va rebre Rossini: acostumat a treballar a preu fet, en poques setmanes va acabar la partitura i La cenerentola ja estava llesta per estrenar-la. No va ser un èxit rotund la primera nit, però sí que va conquerir tot Europa pocs mesos després.
L’acció se situa a casa d’una família de classe alta que ha entrat en declivi: Don Magnifico és un vidu amb dues filles, Clorinda i Tisbe, i una fillastra, Angelina, que anomenen Cenerentola i a la qual obliguen a fer tasques domèstiques ingrates. Un dia, reben una visita sorpresa: Alidoro, un savi il·lustrat, ha recomanat al príncep Don Ramiro que vagi a investigar en aquesta casa plena de dones, ja que vol contraure matrimoni i busca la dona perfecta.
“Malgrat que l’òpera prescindeix del toc màgic del conte, pel fet de ser una obra de l’Europa il·lustrada, l’humor embogit que conté compensa tota la pèrdua de l’enfocament sobrenatural”
Don Magnifico s’entusiasma davant la possibilitat de casar una de les seves filles amb un home tan important —seria la solució a la seva ruïna—, però Don Ramiro, que ha dissimulat la seva identitat fent-se passar per patge —el seu lloc l’ocupa Dandini, el seu criat—, es fixa en Angelina, l’única persona de la casa que el tracta amb afecte i no com si fos un vulgar servent.
Don Ramino celebrarà un gran ball i convida totes les noies a presentar-s’hi, incloent-hi Angelina, però Clorinda i Tisbe no li permeten que hi vagi. Amb ajuda del savi Alidoro, que sap que ella és la dona perfecta per al príncep, Angelina trobarà els mitjans per anar al ball: hi anirà i allà enlluernarà Don Ramiro, que se n’enamorarà. Però no en sap la identitat: l’únic que té per identificar-la és un braçalet que ella li lliura abans de tornar corrents a casa pels volts de mitjanit, perquè la seva família no noti la seva absència quan torni de la festa. L’endemà, Don Ramino buscarà la dona dels seus somnis i la trobarà en Angelina: es casaran i seran feliços.
En definitiva, aquí hi ha el conte complet de La Ventafocs… però sense màgia. Això sí, amb un humor desbordant, la moralitat necessària —la bondat sempre té un premi, i la maldat mereix un càstig— i una de les millors músiques compostes per Rossini en la seva fase creativa més esplèndida, ràpida i carregada de melodies contagioses.
