Pikovaia dama és una òpera estranyament moderna però clàssica en la forma, una barreja afortunada entre gran literatura de tema sobrenatural i melodies de factura perfecta.
A la història de l’òpera hi ha nombrosos casos de compositors que aborden de manera recurrent unes fonts determinades per donar forma a les seves històries. Wagner es va endinsar en la mitologia germànica, Verdi va insistir en Shakespeare en diverses ocasions i Txaikovski va crear les seves dues millors òperes, Eugene Onegin i Pikovaia dama, partint dels relats del pare de la literatura romàntica russa, Aleksandr Puixkin. En origen, La dama de piques és un relat de poques pàgines que tenia fascinat Modest, el germà de Txaikovski, i a partir del qual va començar a compondre un llibret. En aquell moment, el compositor tot just havia rebut l’encàrrec del Mariinsky Theatre de Sant Petersburg per compondre una òpera, i l’existència dels esborranys de Modest va ser l’esperó per motivar-se i llançar-se a compondre. Aquí estava tot el que li interessava: el drama amorós fatal que acaba amb la mort dels protagonistes, la presència subtil del món fantàstic que acaba per convertir el somni de Hermann en un malson i l’opció d’aprofundir en una via oberta de la gran cultura russa. Al final de la composició, que va permetre l’estrena de l’òpera el 1890, Txaikovski es mostrava satisfet. Sabia que era del millor que havia compost mai.
En gran mesura, es tracta de l’última obra mestra de l’autor, ja que la seva mort sobrevindria tres anys més tard, a causa d’una infecció de còlera. Algú podria pensar que hi ha una correlació entre el destí maleït del protagonista de Pikovaia dama amb el de Txaikovski, però això seria forçar massa la lectura: el conte de Puixkin, és cert, respon a la fascinació romàntica per allò sobrenatural, però l’òpera no accepta aquest poder dels fantasmes sobre la vida quotidiana. L’únic boig és Hermann, que substitueix la pena amorosa per la seva obsessió amb les cartes, fins al punt de creure que hi ha una jugada màgica que converteix qui la coneix en un guanyador. Al principi de l’òpera coneixem Hermann, que està enamorat d’una jove noble, Lisa, lluny de la seva esfera social. L’àvia de Lisa és una vella comtessa de la qual es murmura que coneix un truc màgic per guanyar a les cartes; quan Hermann se n’assabenta, Lisa ja només li interessa com a via d’accés a la comtessa, a la qual acaba assaltant a la seva habitació en el segon acte perquè li reveli el secret i, accidentalment, li causa la mort d’un esglai.
En aquest moment, la història es torna un malson: Hermann no ha descobert el secret, però el fantasma de la comtessa se li apareix i li ho revela. Ell ha embogit, i Lisa, que ha caigut perdudament enamorada al final del primer acte, comprèn ara que ja no podrà recuperar Hermann i se suïcida llançant-se al riu; ell intentarà fer servir el truc en una partida de cartes, però perdrà i se suïcida al seu torn; és la venjança pòstuma del fantasma de la comtessa i un càstig contra el pensament irracional.
Dins de la història de l’òpera, Pikovaia dama és una peça que no encaixa bé en el seu temps: el 1890 va ser un any d’apoteosi postwagneriana i de triomf de l’òpera realista, i Txaikovski encara continuava component a partir d’un llenguatge més propi de mitjans de segle, buscant el bel canto, la melodia ferma i la connexió amb el passat —com deixa clar l’òpera pastoral que es representa dins de la mateixa òpera en el segon acte, que és un homenatge a Mozart—, però alhora introdueix una sèrie d’elements moderns en forma de tortura psicològica i mirada a l’abisme de l’horror, que pertanyen, en realitat, a la següent gran revolució operística, la del simbolisme i l’expressionisme. Una peculiar modernitat que cal trobar, no tant en la forma, sinó en el fons de Pikovaia dama, una reflexió sobre els perills que comporta deixar que l’ànima s’enverini amb obsessions fútils.