En el marc d’una guerra il·lògica, Àlex Ollé s’endinsa a la psicologia profunda dels personatges per mostrar les pulsions primàries que els mouen, de l’amor a l’odi
Il trovatore és una òpera farcida d’acció: a mesura que es desenvolupa l’argument, l’espectador contempla duels, segrestos d’enemics, fugides desesperades, l’assalt d’una fortalesa, execucions a sang freda i plans suïcides. Com a rerefons del relat hi ha diversos fets històrics que es remunten fins a la corona d’Aragó a l’edat mitjana i que a mitjan segle XIX van inspirar el dramaturg Antonio García Gutiérrez, autor d’El trovador, l’obra de teatre en què s’inspirà Verdi per crear la seva òpera. La història explica que el 1410, en morir el rei Martí I l’Humà sense descendència legítima, diverses cases nobiliàries de la corona d’Aragó es van enfrontar en una guerra civil que va durar dos anys, i entre les quals les que tenen un paper principal a Il trovatore, és a dir, les de Luna i d’Urgell. L’òpera, però, no nos explica com va acabar tot plegat ni qui va guanyar, perquè la raó de l’òpera és una altra: Verdi –amb l’ajut inicial de Salvadore Cammarano, que va morir abans d’enllestir la versió sencera del llibret– el que volia amb Il trovatore era explicar una guerra més cruel i íntima entre dos homes, el comte de Luna i Manrico, que de fet són germans per bé que els separaren en néixer. Cap dels dos ho sap, això; l’espectador se n’adona a mesura que avança l’acció, i per això el desenllaç, en què el comte de Luna dona l’ordre de decapitar Manrico i descobreix que és el germà que cercava, resulta tan cruel i colpidor.
La guerra entre els dos germans sabem que és absurda, i aquesta convicció va ser el que va fer que aparegués en el director d’escena Àlex Ollé la idea que articula tot el concepte de la producció per a Il trovatore, concebuda originalment per a la Dutch National Opera d’Amsterdam el 2014 i revisada algunes temporades després per a l’Opéra National de París. Ollé va decidir de traslladar l’acció del segle XV al principi del XX, i en comptes de tenir com a rerefons una guerra oblidada a la corona catalanoaragonesa, el que hi veiem és la carnisseria, la foscor i les trinxeres característiques de la Primera Guerra Mundial. La lluita entre Luna i Manrico és irracional, perquè s’acabaria de cop si tots dos sabessin que són germans, com també va ser absurda la Gran Guerra perquè així mateix va enfrontar –sense raons de pes, de fet– nacions agermanades per una mateixa història, una mateixa cultura i una idea idèntica de civilització.
La Primera Guerra Mundial va suposar un moment fosc, es va dir que els països en lluita es movien com si fossin somnàmbuls, i aquesta és una altra analogia més que ajuda a reforçar la concepció d’Ollé. Il trovatore és una òpera nocturna, gairebé tota l’acció s’esdevé de matinada, i els personatges sembla que no dormen mai, que acumulen un cansament perpetu que els mena a no pensar amb claredat i a deixar-se endur per impulsos desesperats. La poca llum que hi ha a Il trovatore és la del foc, que té una gran importància simbòlica en l’argument per mitjà de les fogueres, i aquesta asfíxia ambiental funciona molt bé amb el rerefons militar de la posada en escena. L’escenari se transforma, gràcies als mòduls mòbils dissenyats per Alfons Flores, en diversos espais possibles: un camp de batalla ple de trinxeres, un cementiri, una plana desolada. El vestuari també és militar, amb la qual cosa tots els girs d’argument es poden interpretar com batalles sagnants que menen a un final en què només pot quedar una sola persona.
Del llibret d’Il trovatore hi ha un aspecte interessant que afegeix valor a la idea d’Àlex Ollé: la majoria dels moments més èpics o espectaculars es resolen gràcies a el·lipsis, l’espectador no té mai l’oportunitat d’observar el primer duel entre el comte de Luna i Manrico, que tanca el primer acte, ni l’assalt a les muralles de Castellor. La música acompanya confessions, malentesos i declaracions d’amor o bé d’odi, o sigui que malgrat que hi ha acció de manera continuada –i Il trovatore és una òpera caracteritzada pel moviment–, l’aspecte de l’obra que arriba al públic amb més facilitat és l’ambient tòxic, la sensació de desastre que sura al teatre. La producció d’Ollé, en un ambient enrarit, fred, nocturn i dominat per una tensió constant, respon molt bé a aquest tret: sabem que a fora hi ha una guerra, però el que ens ofereix és un primer pla dels personatges, atrapats en un destí fatal i corsecats pel verí de la follia.