L’herència enverinada de l’odi

«E vivo ancor!» («I encara visc!») es lamenta horroritzat el comte de Luna. Viure és la seva condemna. Com en tantes guerres, passades i presents, les víctimes no són qui les planifica, dissenya, ordena i se n’aprofita econòmicament o política. Les guerres són sempre una derrota. De la raó i l’empatia. En definitiva, de l’essència mateixa del que vol dir ser humà. També les perd qui les guanya, com el comte de Luna. S’imposa a Manrico, el seu enemic personal i polític: «Gioia m’inonda il petto», diu quan veu Azucena arrestada. Però la joia que li omple el pit li durarà ben poc i haurà de lamentar l’altíssim preu de la seva obsessió. Quina victòria és viure amb el pes de la culpa i la soledat? La gelosia, l’odi i l’afany de revenja només porten a la destrucció. El mateix destí que Azucena. Vengen els seus respectius pares. «Sei vendicata, o madre!», exclama ella triomfant, però també és una revenja absurda, inútil. Tots hi perden. Els seus drames personals esdevenen universals. Il trovatore il·lustra amb cruesa les conseqüències d’eternitzar els conflictes i dur fins a les últimes conseqüències la lògica de la llei del talió. Els personatges cometen atrocitats enverinats pel racisme, el masclisme i la ràbia; i entren en una espiral destructiva de la qual no poden escapar. Leonora és l’única que mor realment per amor i no pas per l’herència enverinada de l’odi.

L’odi no és innat

«L’odi és un sentiment que es cultiva socialment», ens explicava la filòsofa Adela Cortina al documental de TV3 Odi, del sentiment al delicte: «S’expliquen històries que van cultivant aquest sentiment. Històricament, s’ha fet a tots els països del món». És el que fan Ferrando (acte I) i Azucena (acte II) amb la trista història de la mare de la gitana, des de punts de vista oposats. Si ens preguntem per què la maten, no hi trobarem un motiu racional. Ferrando explica històries inversemblants tenyides d’antigitanisme i misogínia. La mare d’Azucena hauria embruixat el fill del comte i un criat hauria mort per un petó de la gitana. Els conflictes reals també comencen amb paraules que enceguen la raó. Se’n lamentava Stefan Zweig a El món d’ahir: «Si avui, reflexionant amb calma, ens preguntem per què Europa va anar a la guerra el 1914, no hi trobarem ni un sol fonament raonable, ni un sol motiu». És, doncs, un encert que Àlex Ollé hagi situat la trama a la Primera Guerra Mundial.

Les guerres s’alimenten amb la mentida i l’odi, cuinats a foc lent, per propiciar la por i el rebuig de l’altre. No cal retrocedir a l’Alemanya de la hiperinflació. La ultradreta europea i Vladímir Putin recorden el comte de Luna i Azucena, corcats per l’ànim de revenja. Ell mateix ha defensat públicament que la desfeta de l’URSS va ser una humiliació per a Rússia. La set de venjança que mou els personatges serveix avui de pretext per envair un país veí. De la mateixa manera, en els anys trenta, Hitler va utilitzar el greuge per la derrota a la Primera Guerra Mundial per inflamar els alemanys.

La mentida enverina les ànimes

L’odi s’alimenta amb mentides i Azucena n’amaga una durant anys només per poder assolir el seu objectiu, encara que això li acabi comportant perdre un fill per segona vegada. Avui encara hi ha molts Manrico que s’empassen falsedats (en forma de fake news) perquè s’estimen més no veure-les. Veiem cada dia com les tergiversacions serveixen per alimentar conflictes socials i polítics. «Desnazificar» Ucraïna és un dels arguments de Putin per justificar la invasió. Amaga els fets, com ho fa Azucena, emmascarant-los amb mitges veritats: «Non m’avesti ognora?» («No em vas tenir sempre?»). «Potrei negarlo?» («Podria negar-ho?»), assenteix Manrico. Tampoc es pot negar que Ucraïna és un país profundament conservador en molts aspectes i amb un passat fosc. L’antisemitisme hi té arrels antigues. Ja hi va aflorar abans de l’ocupació de les tropes alemanyes i romaneses, amb els pogroms. Putin aprofita el blanquejament que s’ha fet del nazisme amb la integració a l’exèrcit ucraïnès de paramilitars obertament nazis. S’obvia que l’extrema dreta a Ucraïna no hi té representació parlamentària, a diferència de molts països europeus... Durant l’etapa soviètica, també es discriminava els jueus amb quotes, puntualitzava Roman Shvartsman, de l’Associació de Jueus-Antics Presoners de Guetos i Camps de Concentració nazis en una entrevista que li vaig fer a la sinagoga d’Odessa: «Mai en dos-cents anys hem tingut tanta llibertat», alhora que recordava que el president Zelenski és jueu.

L’antigitanisme encén la pira

Un dels elements subjacents de l’obra és l’antigitanisme que Ferrando exhibeix només arrencar el primer acte. És l’espurna que encén la trama i desferma la violència més extrema:

Abbietta zingara,                            Gitana abjecta,

fosca vegliarda!                               vella horrible!

Cingeva i simboli                             Que porta els símbols

di una maliarda!                              d’una bruixa!

Amb aquests versos carregats de menyspreu és culpada d’haver maleït el fill del comte i fer-lo emmalaltir. Curiosament, no és gaire diferent del que ha passat a Espanya amb la pandèmia: «S’han difós notícies falses culpabilitzant la població gitana i hi ha hagut un repunt de delictes d’odi contra els gitanos», explicava al Sense ficció l’advocada Carmen Santiago, presidenta de la Federación Nacional de Asociaciones de Mujeres Gitanas Kamira. El racisme contra la població romaní -la minoria ètnica més nombrosa d’Europa, amb uns 10-12 milions de persones- encara és molt present.

En l’obertura del segon acte, Verdi fa un retrat musical vibrant dels gitanos que ha passat a la història. Un contrast esfereïdor entre el «Cor dels gitanos» i «Stride la vampa!» («Rugeixen les flames!»), que se succeeixen a escena. Amb el cor, el compositor ens regala una música enèrgica i encomanadissa que s’ha convertit en un himne universal. Gairebé una apologia del treball: «All’opra!, all’opra! Dagli, martella» («A treballar, a treballar! Pica, martell!»). Podria recordar el to foteta de l’enyorat Pepe Rubianes amb el seu inoblidable «¡Vamos a trabajar!». Piquen l’enclusa amb una alegria impròpia d’una feina ruda que fa pensar més en l’esclavatge. El contrast arriba sobtadament amb la tètrica història que explica Azucena. Dues cares de la mateixa moneda: gitanos celebrant la vida i gitanos perseguits i assassinats. Dos estats d’ànim que perviuen.

La violència s’hereta

Repetir mites, creences, supersticions i greuges -com fa Ferrando amb els gitanos- és el que han fet tants polítics al llarg de la història. Perpetuen l’odi, un llegat enverinat. Adela Cortina ens adverteix: «L’odi és una emoció corrosiva». És aconsellable no cultivar-lo personalment perquè no només és destructiu per als altres si es posa en acció, també destrueix la persona que l’experimenta. Azucena aboca el seu propi fill a la foguera i el comte de Luna destrueix el que li és més preuat, el germà que busca des de fa anys i la dona per la qual sospira. Amb un segle i mig d’anticipació, la imponent obra de Verdi donava vida als ensenyaments de la filòsofa: els sentiments negatius es giren sempre en contra. L’odi és una herència funesta.

No és gratuït que Àlex Ollé faci viatjar els protagonistes de la Saragossa del 1413, als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial en ple cor d’Europa. La disputa va plantar la llavor de la segona gran guerra que, al seu temps, va sembrar el camí de la Guerra Freda i els conflictes per delegació arreu del planeta entre les dues grans potències. Una cadena de violència fins a l’infinit. En definitiva, com ens mostra Il trovatore, els conflictes, quan són hereditaris i passen de pares a fills, en generen de nous. La trama s’hauria pogut situar ben bé a l’Espanya dels anys trenta, a França o Alemanya als quaranta, als Balcans dels noranta, o a la Ucraïna del 2022. Atrocitats i famílies trencades arreu. En la ficció de l’òpera i en la realitat, la mateixa incredulitat que descrivia Zweig davant d’una espiral de violència incontrolable. Incredulitat com la de Iuri Dmitrovic, un de tants ucraïnesos amb família a Rússia que vaig conèixer. Està molt afligit i desconcertat perquè la guerra (i el relat que en fan els mitjans) ha fet que es trenqui la relació amb els seus nebots de Moscou. No pot entendre de cap de les maneres que bombardegin la seva ciutat els qui podrien ser els fills i nets dels seus antics camarades a l’exèrcit de l’URSS, amb els quals va servir durant la Guerra Freda defensant la «mare pàtria». Com el comte i Manrico, a Ucraïna ara es maten el qui fa dos dies eren germans.

Víctimes i victimaris s’acaben confonent

La història fictícia de Manrico s’assembla de manera preocupant a la del Iuri, ben real. També va salvar la vida de miracle sent un nadó quan el fanatisme li va matar la mare. Era una jueva de trenta anys que va ser colpejada fins a la mort en una comissaria durant l’ocupació nazi. Com el fill petit del comte, es va criar sense la mare biològica. Però en comptes de viure corsecat per la ràbia, treballa per mantenir la memòria de l’Holocaust i que no es repeteixi la barbàrie.

El comte i Azucena són alhora víctimes i victimaris. També en Iuri. De petit, va ser víctima del nazisme. A la vellesa, de la Rússia de Putin. Però de jove, amb el seu tanc, va ser un dels ocupants del Berlín Oriental. Els papers s’inverteixen fins a l’infinit. Ho saben bé a molts països que porten dècades (o segles) de conflictes. A l’Afganistan, les ocupacions estrangeres -britànics, soviètics, nord-americans- han multiplicat les víctimes, i la ràbia s’ha transmès de generació en generació. Als camps de refugiats del Pakistan vaig trobar famílies que posaven Ossama al seu nadó. Consideraven Bin Laden un heroi. Matant tres mil persones havia ferit els Estats Units al mig del cor, com el comte fereix Manrico a través de la seva mare: «Potrò col tuo supplizio / ferirlo in mezzo al core!» («Podré amb el teu suplici / ferir-lo al mig del cor!»). Els fills de la invasió de fa vint anys són els talibans d’avui que perpetuen el terror.

Bellesa torbadora per extreure’n lliçons

Àlex Ollé és especialista a crear imatges colpidores que t’emportes a casa per sempre. Encara tinc gravats a la retina la immensa figura de Le Grand Macabre que vaig tenir el privilegi de veure a La Monnaie el 2009, els matalassos de La flauta màgica (Opéra Bastille, 2005) o els mil cinc-cents crucifixos de Norma aquest juliol passat. Per a Il trovatore ha triat uns enormes blocs que hom imagina de granit. Freds, imponents. Segons els moments semblen làpides, reixes o portes de l’infern. Imatges poètiques carregades de missatge i que ens conviden a reflexionar sobre el món que ens ha tocat viure. Ollé situa l’obra seixanta anys després de l’estrena, quan la ira i la violència es van imposar a la raó. Ja no era una ficció. La follia va abocar a la mort deu milions de soldats, sense comptar els civils! Però ni la ficció ni la crua realitat van servir de lliçó als anys quaranta. En paraules de Zweig: «Ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d’allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes». Van morir-hi uns cinquanta milions de persones. El principal responsable es va saber aprofitar de «la inflació, l’atur, les crisis polítiques i, no pas en menor grau, l’estupidesa estrangera». Inflació desbocada i ascens dels partits d’ultradreta..., talment com si Zweig parlés del món d’avui i no pas del món d’ahir.